Per si algun dia visito certa tomba a Amherst

Estimada Miss Dickinson,

Sap, avui m'he trobat, per casualitat, un pardal, i he pensat en vostè. L'he vist com s'enfilava per la tija d'unes males herbes fent saltirons, i com girava el cap amb aquella gràcia que tenen els ocells, i l'he estat observant  una estona, fins que ell també m'ha vist a mi, m'ha clavat una mirada amb els seus ullets negres i se n'ha anat volant. Que pensés a l'acte en el seu poema 328 ("A Bird came down the walk - He did not know I saw - ...") era pràcticament inevitable, però no puc imaginar-me cap altra situació en què les seves paraules em vinguin al cap tan naturalment com si fossin meves -- i espero que no s'ofengui.

Veurà, és que vostè i jo no tenim gairebé res en comú. Jo diria que vostè s'assembla més al pardal que a mi, i és per això que tot el que puc fer és observar-la: contenir la respiració mentre vostè respira a plens pulmons, fins que acabi alçant el vol cap a llocs on jo no pugui seguir-la. I sí, és probable que abans de fer-ho també em dirigeixi una mirada inquisidora. L'admiro profundament, i potser també l'envejo, però no puc entendre-la -- no sóc ni prou salvatge ni prou lliure.

Malgrat tot, estic convençuda que jo encara estaria més lluny de l'aire enllà si no fos perquè vostè en tornava de tant en tant amb paraules al bec, i és per això que ara també intento fer servir paraules per expressar-li l'agraïment que m'inspira. Sóc conscient que aquest també és més el seu medi que el meu, però també sé que, en el fons, vostè sí que m'entén a mi -- fins i tot si, potser, em compadeix una mica.

Espero, doncs, que sigui on sigui segueixi tenint un bell viatge.

Respectuosament,


- Núria -

Un dia trist...

http://www.nytimes.com/2012/05/09/books/maurice-sendak-childrens-author-dies-at-83.html

Avui ha mort Maurice Sendak, "Autor of Splendid Nightmares": no em veig capaç de superar l'epítet que li dedica el New York Times, que em fa pensar en un càrrec important d'una cort infernal... Segur que entre tots els camarlencs, senescals, consellers i ministres que regeixen els nou cercles de l'infern hi ha un personatge diabòlic, amb un barret de vellut granat i un somriure pervers, que omple les seves targetes de visita amb l'etiqueta "Autor de Malsons Esplèndids".

Sobre la terra, fins ara aquest càrrec l'ocupava Maurice Sendak. Com a altres milers de nens i nenes, quan jo era petita no m'agradava gens el seu famós conte "Where the wild things are": com hauria pogut agradar-me una història tan terrible, que em feia sentir tants sentiments desagradables? Una inquietud profètica quan en Max es portava tan malament, sabent que la cosa no podia acabar bé de cap manera, una enveja malsana quan, amb una fantàstica disfressa de llop, s'aventurava a móns salvatges, un terror enganxós i persistent quan sortien els monstres, que eren espantosos, però que malgrat tot em feien molta pena - una pena covarda i una mica miserable - quan el rei Max els tiranitzava, i encara més quan es quedaven sols a l'illa, sense que ningú els estimés, un odi viu cap a en Max, que havia estat tan dolent amb els monstres, i finalment, quan arribava a casa seva i allà l'esperava el sopar encara calent... Una tristor sobtada i inexplicable, com un remordiment, sobretot perquè sabia que la seva mare l'havia enviat al llit sense sopar, i que el sopar l'esperés volia dir que l'havia perdonat, que hi havia bondat al món. I també, una nostàlgia insuportable d'aquella selva fantàstica, d'aquell mar inhòspit i d'aquell cel estrellat. Inquietud, enveja, terror, pena, odi, tristor i nostàlgia: no és estrany que no m'agradés gens el conte que em feia sentir tot això. Tampoc no és estrany que el demanés insistentment cada nit...

Estic segura que avui tots els Maximonstres, amb les seves llargues urpes, les seves dents esmolades i els seus ulls grocs, estan tan tristos com el dia que en Max va marxar de l'illa. I jo també.

Odi profanum vulgus

- Era una persona tan pedant, tan pedant, que es va desmaiar al primer acte d'"Hernani" perquè no estava escrit en alexandrins.

- Era tan, tan pedant, que s'havia llegit tots els llibres de Harry Potter en llatí.

- I era una persona tan, tan pedant, que es va negar a llegir Harry Potter, fins i tot en llatí.

- Era tan pedant, tan pedant, que l'entretenia de veritat el cinema experimental.

- Era tan, tan pedant, que tenia malsons on sortia l'edició de Bernard de Fallois de "Les plaisirs et les jours".

- Era tan, tan pedant, que es va llegir "El Quijote" als sis anys i li va semblar una mala traducció de l'anglès.

- Era tan, tan pedant, que va menysprear-me immediatament per haver robat l'afirmació anterior a Borges.

- Era una persona tan, tan pedant, que si feia servir paraules de menys de cinc síl·labes s'havia d'injectar antihistamínics.

- Era tan pedant, tan pedant, que es negava a llegir Shakespeare perquè sempre escrivia el seu nom amb una ortografia diferent.

- Era una persona tan, tan pedant, que la pedanteria el va fer inflar fins que va explotar i totes les seves vísceres van quedar escampades pel terra ple de sang.

- I era tan, tan pedant, que no va trobar cap mena de gràcia a l'escena anterior.

- Era tan pedant, tan pedant, que mai no havia aconseguit entendre el significat de la paraula "pedant".

- Era una persona tan, tan pedant, que en comptes de dir "fàcil" deia "Finnegan's Wake".

- Era tan pedant, tan pedant, que trobava infinitament més divertit escriure una llista sobre súmmums de la pedanteria que sortir de festa i emborratxar-se... UPS.

Crítica literària

L'emèrit catedràtic s'havia obsessionat per la problemàtica del microrrelat. Anhelava erigir-se com un nietzschià superhome i abocar la llum sobre les tenebres, però les hores enterrades entre els tractats de la seva biblioteca només li bastaven per emular l'etern Sísif. Impacient per retornar al malviure del seu Moby Dick particular, quan el seu fill va exigir-li un conte de bona nit va reaccionar distretament contant-li el més breu que coneixia.

Imatge en auto definició

Así son

Su profesión se sabe muy antigua
Y ha perdurado hasta ahora sin variar
A través de los siglos y civilizaciones.

No conocen vergüenza ni reposo
Se emperran en su oficio a pesar de las críticas
Unas veces cantando
Otras sufriendo el odio y la persecución
Mas casi siempre bajo tolerancia.

Platón no les dio sitio en su República.

Creen en el amor
A pesar de sus muchas corrupciones y vicios
Suelen mitificar bastante la niñez
Y poseen medallones o retratos
Que miran en silencio cuando se ponen tristes.

Ah curiosas personas que en ocasiones yacen
En lechos lujosísimos y enormes
Pero que no desdeñan revolcarse
En los sucios jergones de la concupiscencia
Sólo por un capricho.

Le piden a la vida más de lo que ésta ofrece.

Difícilmente llegan a reunir dinero
La previsión no es su característica
Y se van marchitando poco a poco
De un modo algo ridículo
Si antes no les dan muerte por quién sabe qué cosas.

Así son pues los poetas
Las viejas prostitutas de la Historia.

- José Agustín Goytisolo

Carpe diem

Avui, pel carrer, m'he creuat amb un noi jove d'un físic francament molt atractiu... Però el protagonista de l'anècdota no ha estat ell, sinó la respectable senyora, grassa, de cabells morats i una edat també força respectable que, unes passes més enllà, he enganxat mirant-li el cul descaradament.

No ho he pogut evitar i m'he posat a riure. I llavors ha estat fascinant observar com la senyora desviava la mirada, s'enrojolava, mirava de dissimular, es posava encara més vermella i, finalment, acceptava l'evidència, prenia un aire desafiant i intentava justificar-se:

- Coi, és que estava molt ben fet, aquest xicot! Qui tingués la teva edat...!

Gràcies!

Ahir encara no tenia ganes de fer res, però si hagués tingut ganes d'alguna cosa, hauria volgut escopir gargalls amargants a la closca pelada dels cretins. Blasfemar, renegar, blastomar. Beure whisky i tornar-me desagradable. Ser capaç d'elaborar els insults corrosius de Schopenhauer. Cultivar males herbes. Deixar-me créixer les ungles i començar una col·lecció de nines de porcellana. Anar a una ferreteria i comprar el paper de vidre de gra més gruixut. M'hauria vingut de gust que em vinguessin de gust aquest tipus de coses, però això era ahir.

Després de penjar el telèfon, ja era avui, i avui tot té un caire diferent...

Torno a pensar que el món és un lloc on els desconeguts em poden somriure sense motiu, on no cal prendre-s'ho tot seriosament i on tots els pensaments, per vells que siguin, poden reinventar-se. La calor ja no asfixia, sinó que embolcalla, em fa més il·lusió renéixer que jubilar-me i potser, en el fons, el cinisme no era una opció tan encertada. I ara tinc ganes de fer moltes coses, i he recuperat la capacitat de pensar "I si...?", i res no em sembla tan greu que no pugui arreglar-se. I aviat partiré cap a terres inconegudes i destins exòtics!

Alhora que passava tot això, ha començat l'estiu. Per fi.

Anònims il·lustres

- Els artistes prehistòrics
- Els pastors que van batejar cada racó de les muntanyes amb noms evocatius
- L'arquitecte de les piràmides
- L'autor de les Mil i una Nits
- La primera persona que va tenir la idea de posar clavells als canons de les armes
- Els genis xinesos que van inventar el paper i la tinta
- La primera bruixa cremada per la Inquisició
- Els creadors de mites
- La persona que s'amagava rere el nom d'un tal William Shakespeare
- Els legítims autors dels meus acudits preferits
- El monjo medieval que va salvar les obres d'Epicur
- El primer homínid que va fer un petó a un altre
- L'enyorat inventor de la sopa d'all
- L'autor del manuscrit Voynich
- Els immortals que, segons Borges, convoquem cada cop que fem servir el llenguatge

L'humanista

Dedicat tímidament a l'admirat Michel de Montaigne.

- No em retragueu, si me'n retiro,
que no estimo el món que m'envolta!
Heu de saber que de tant com l'admiro
essent com és, injust i poca-solta,
però malgrat tot, ple de bellesa,
jo he volgut contemplar-lo tot sencer:
captar-ne amb estupor cada niciesa,
estudiar molt, acumular tot el saber...
Però sobretot, viure la meravella plena
que pot oferir-me cada instant.
Pensar la vida, la mort, la joia i la pena,
pensar l'ésser humà, que és tan gran,
i feliç anar afegint anys a l'esquena,
i feliç anar-me fent vell tot pensant.
Per això he dedicat la meva vida
a erigir una torre de llibres antics:
me l'he anat construint a mida
i hi visc sol, però entre amics.
I no m'allunya del món, sinó al revés!
Jo des de dalt puc esguardar ple d'emoció
com n'és d'ample l'ample món, i encara més:
puc albirar allò tan commovedor,
allò que hi ha camps a través...
El perquè que s'amaga darrere l'horitzó.

I com m'agrada aquesta fotografia...

Capitalisme

És evident que el seu objectiu principal és que, de mica en mica, totes les lletres acabin entre barres.

¥  €  $ 

Una pregunta molt seriosa

L'emotivitat de les troballes arqueològiques

Avui la Núria de cinc anys, amb la seva bata de quadres verds, els seus rínxols i les seves manetes plenes de plastilina, ha donat una autèntica lliçó de saviesa a la Núria de gairebé vint-i-un, que anava pel carrer i s'ha trobat La Senyoreta.

La Senyoreta és una persona meravellosa. No només perquè em va suportar des dels tres fins els sis anys i em va ensenyar les habilitats més importants de la meva vida (llegir, escriure, i agafar-me la màniga de sota abans de posar-me l'abric, perquè no se m'arremangui), sinó també perquè té uns ulls dolços i una veu serena, sap fer una lletra lligada de manual de cal·ligrafia i estimava de veritat la seva feina i tots i cadascun dels seus petits estudiants. Per això se li ha il·luminat la cara quan m'ha reconegut (jo que patia per si no es recordava de mi en saludar-la...), i m'ha fet una abraçada que, tot i que està jubilada, m'ha semblat que encara feia aquella olor tan escolar de punta de llapis, fulles seques i Plastidecors.

- Núria, bonica! Com estàs? - sempre ens deia bonics i boniques.

Li he explicat per sobre la meva vida, li he preguntat per la seva i li he expressat la il·lusió que em feia que encara es recordés de mi. I aleshores m'ha regalat una petita història:

- Que si me'n recordo, de tu? Però si una vegada vas fer una cosa que no oblidaré mai de la vida! Recordes que teníem aquella televisió de cartró, i que de tant en tant us hi havíeu de posar a dins i explicar alguna cosa als companys per perdre la vergonya, no? Doncs a tu una vegada et va tocar parlar sobre les formes geomètriques. Recordo que et vas enfadar per què no era el teu tema preferit, precisament.

- Segueix sense ser-ho.

- Em sembla que volies parlar d'animals, o del jardí de la teva àvia, no me'n recordo exactament... I de cop, mentre t'estaves queixant, devies tenir una idea, perquè vas somriure així - ha escenificat a la perfecció un somriure de nena que ha tingut una idea perillosa - i et vas ficar dins la televisió, i no vas dir res més fins que tothom va estar callat i mirant-te.

- Ui. Vés a saber què devia dir...

- I jo recordo que et vaig preguntar si ja estaves preparada, i només em vas mirar així - ha aixecat la barbeta com una nena ofesa -. I és que eres més punyetera, quan volies... I quan per fi tots els altres nens van estar ben callats i tenies l'atenció de tota la classe, vas dir: "Les formes geomètriques" - havíem d'anunciar el títol abans de fer el discurs -, així, tota seriosa. I després vas dir exactament això: "Les rodones m'agraden perquè els plats on menjo són rodons. Els quadrats m'agraden perquè els contes són quadrats. I els triangles m'agraden perquè el Papa em fa un triangle amb els llençols quan he d'anar a dormir. I per això són coses importants."

En aquell moment, m'ha vingut una multitud de records al cap. El meu plat amb l'osset. El meu conte preferit, de trens. I sí, el triangle, que a l'hora de ficar-me al llit era tan imprescindible com el cocodril Milú o el petó de bona nit.

- I mira que hi han passat nens i nenes, per aquella televisió, la "tele", que en dèieu vosaltres... Però de debò que aquell discurs teu no l'oblidaré mai. Mai!

Jo sí que me n'havia oblidat... Segurament, perquè estava massa ocupada intentant domesticar conceptes recargolats, escalant muntanyes intel·lectuals i barallant-me amb idees enrevessades, buscant la saviesa i la poesia enmig de bardisses embullades i punxegudes. Espero que Peter Pan no m'hagi estat vigilant gaire, darrerament.

Bifurcació anagràmica

(s'accepten suggeriments)

Persona sàvia dixit:

"Ninguna joven debería enamorarse hasta que se le haya propuesto matrimonio, haya aceptado, la boda haya sido celebrada y haya transcurrido el primer medio año de vida de casada. Una mujer puede entonces empezar a amar, pero con grandes precauciones, con mucha frialdad, con mucha moderación, muy racionalmente. Si llega a amar tanto que una palabra dura o una mirada fría de su marido la hieren en lo más profundo de su corazón, entonces es que es estúpida."

- Charlotte Brontë (1840)

Dues històries cíniques (hi ha dies així)

Era un respectabilíssim cavaller. Sempre portava els colls ben midonats, era amable amb els nens petits i no coneixia les males maneres. Les seves opinions sempre eren prou neutrals i prou sensates, no li agradava discutir i als restaurants sempre deixava unes propines prou substancioses com perquè els cambrers no el titllessin de garrepa.

En el terreny personal, s'emocionava amb la bona música, i estava al dia de les últimes estrenes teatrals. Sabia diferenciar un Cabernet Sauvignon d'un vi de taula, i havia passejat pels millors museus d'art d'Europa. Però els seus gustos artístics es decantaven sobretot cap a la literatura. Estava familiaritzat amb els clàssics, podia recitar poesia durant hores i tenia un criteri excel·lent. Moltes vegades havia confessat ser un gran amant dels millors escriptors.

Pel que fa a ells, els escriptors, reconeixien sense problemes el seu bon gust. Però la majoria opinava que la part de "gran amant" s'hauria pogut millorar.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Atureu-lo! Atureu-lo!

La noia perseguia el lladre que acabava de robar-li la bossa i cridava amb totes les seves forces, però amb aquella pluja, al carrer hi havia poca gent, i tots estaven massa concentrats en els seus paraigües com per fer cas a aquella noia que no en tenia i que corria, probablement a buscar un portal o un balcó. El so del xàfec i els sorolls urbans esmorteïen els seus crits, i la correguda feia que comencés a faltar-li l'alè.

- Dóna'm el llibre! Queda't la bossa, la cartera, però do'm el llibre! Siusplau!

En sentir això, l'individu es va girar una mil·lèsima de segon. La noia s'havia aturat agafant-se el costat, i panteixava, amb la cara tota vermella. Ell, en canvi, estava en més bona forma. Al carrer només hi havia un vell amb un paraigües atrotinat. La bossa ja era seva, i la noia no podia més. I què collons, era guapa, i ell no en faria res, d'un llibrot.

Així que, sentint-se íntimament orgullós del seu gest pel·liculer, va ficar la mà dins la bossa, en va treure un totxo impressionant i, amb un gest del braç, el va llençar enrere. Aleshores va redoblar la velocitat, va girar una cantonada i es va perdre entre els carrerons.

La noia es va abraonar sobre el llibre com si li anés la vida, esbufegant d'alleujament, i quan va aixecar la vista, es va trobar amb la mirada brillant i una mica llagrimosa del vell, que ho havia vist tot. Tenia les espatlles caigudes, i un rostre arrugat i amable, i semblava estranyament emocionat. Va decantar lleugerament el cap, va llegir el títol del llibre i va dir tímidament:

- "Crim i càstig", eh? Dostoievski.

La noia se'l va mirar amb fàstic. Primer un imbècil li robava la bossa i ara aquell tarat li deia coses rares. Aquella tarda tot li passava a ella. Va obrir el llibre bruscament, amb les seves ungles llargues i brillants de purpurina, i d'entre les seves pàgines en va treure el sobre amb la paga de tot el mes. Va adreçar una última mirada desdenyosa al vell, va llençar el llibre al terra amb un gest de menyspreu i se'n va anar corrents, furgant-se l'escot per guardar-hi el sobre.

L'home encara va quedar-se una estona al carrer, contemplant tristament com la pluja anava mullant el paper i convertia una de les seves novel·les preferides en una massa xopa i informe. De sobte, es sentia vell.

De profundis

París, 29 de gener de 2011

Dear Oscar,

Em sap greu que, al final, la lluita la guanyés el paper de la paret. Jo havia apostat per tu, saps? És clar que hi havia molts factors handicapants que jugaven en contra teva - la teva intel·ligència, la teva sensibilitat, el teu geni - ...

Però és una llàstima que no siguis aquí. T'has perdut algunes coses que t'haurien encantat, com el jazz o els feliços anys vint. I t'hauries divertit molt amb el segle XXI, i les persones brillants que el viuen, i veient tot el pintallavis de la teva tomba (em temo que la majoria és de dones, dear Oscar). Com que ja no hi ets, ara l'estrella dels salons és un aparell que es diu televisió, i que intenta substituir-te: serveix per mostrar l'estupidesa de la resta de la gent, com feies tu. Però no és el mateix de cap manera...

I és que tu ets insubstituïble. Ara hi ha noms que tampoc no estan malament, com Kevin Usmail Evelindo Sócrates de todos los santos, però mai més no tornarà a haver-hi un Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde...

El món et troba a faltar, dear Oscar. Que hi hagi tanta estupidesa i que no hi hagi ningú com tu que l'aprofiti és un enorme malbaratament de recursos. I jo també et trobo a faltar. De vegades tinc uns problemes terribles per combinar la capa, i no puc demanar consell a ningú.

Algun dia t'explicaré per què et considero amic meu, però encara no he aconseguit expressar-ho com si fos una cosa poc seriosa. I així tinc una excusa més per seguir aprenent de tu.

Abans d'acomiadar-me, segurament t'agradarà saber que continues essent escandalós, excepcional, provocador i, en una paraula, immortal, dear Dorian! I que els teus epigrames són especialment útils a l'hora d'insultar amb elegància.

Amb amor, admiració i enyorança,

- Núria -

Una tira que dibuixaré el dia que sàpiga dibuixar

---

Una sala d'estar qualsevol, on tot respira tranquil·litat i pau domèstica. El pare llegeix el diari, la mare està absorta en un llibre.

El nen se'ls planta al davant amb ferrenya determinació.

- Us he de fer una pregunta.

El pare i la mare es miren. La pau domèstica ha estat substituïda per un clima de lleugera tensió, el llibre i el diari abandonats sobre les respectives faldes.

- És que fa temps que ho vull saber, i ningú no m'ho sap contestar...

El pare i la mare es dirigeixen una mirada alarmada.

- ...ni l'avi, ni l'àvia, ni el tiet, ni la senyoreta... I JO HO VULL SABER!

El nen encreua els braços amb un posat obstinat. El pare i la mare saben que no pararà fins que obtingui una resposta satisfactòria. Sempre havien temut aquest moment, i ara que ja ha arribat els sembla que encara no estan preparats per enfrontar-s'hi...

- Pare, mare... Què és, la postmodernitat?!

---

Benvingut, novembre!

El novembre és un home gran que encara no ha après a portar els seus anys amb dignitat, com el desembre. Intenta dissimular la seva edat i assemblar-se una mica a l'octubre, però no se n'acaba de sortir... Per això és un personatge una mica tràgic, una mica còmic i que desperta una lleugera llàstima, i ningú no sap massa bé com comportar-se davant seu.

Ell se n'adona, és clar, i les cares de circumstàncies que s'aixequen al seu voltant el fan sospirar tristament quan està tot sol i enveja la nitidesa dels altres mesos de l'any. Voldria assemblar-se a l'esbojarrat abril, al comprensiu setembre, a l'introvertit febrer... I s'esforça tant a trobar una qualitat que el defineixi, que s'oblida d'aquelles que el fan realment únic. En el fons, la caspa del novembre i la seva roba de playboy retirat amaguen una profunda inseguretat en ell mateix, que intenta compensar amb un comportament que, prou que ho veu sense admetre-ho, fa temps que ha passat de moda.

Intentar ser un altre és molt cansat. I per això el novembre de vegades es dóna per vençut i, desesperançat, deixa de lluitar i es mostra tal com és, convençut que no és digne de ser estimat. S'equivoca, és clar: aquests moments de derrota són aquells dies preciosos de novembre que no s'assemblen als de cap altre mes, quan l'aire té una qualitat lluminosa ben diferent de la cel·lofana daurada de l'octubre i del cristall límpid del desembre, i quan es sent allò que només pot descriure la paraula "novembre". Una mica de melangia dolça i una mica d'esperança d'estar per casa, una mica de resignació contenta i una punta d'enyorament, com una vella mirant fotografies descolorides d'éssers estimats que ja no recorda ningú més.

En el fons, encara que s'enlluerni amb refinaments de sofisticació i glamour, el novembre té una ànima senzilla i uns somnis ben modestos. I no ho reconeixeria ni davant del mateix Cronos, però el seu plat preferit - que només es permet tastar quan el pes de la seva disfressa l'aclapara - és la sopa de pa. Sopa de pa fumejant honestament, espessa, casolana i reconfortant, amb trossets de pa ben sec que es barregen rotundament amb la sopa de color trencat... i un brotet de farigola.

Em sembla que el novembre em cauria bé. Així doncs, sigui benvinguda la freda pluja de novembre, i tot el que hagi de venir amb ella!