(s'accepten suggeriments)
divendres, 18 de març del 2011
dijous, 24 de febrer del 2011
Persona sàvia dixit:
"Ninguna joven debería enamorarse hasta que se le haya propuesto matrimonio, haya aceptado, la boda haya sido celebrada y haya transcurrido el primer medio año de vida de casada. Una mujer puede entonces empezar a amar, pero con grandes precauciones, con mucha frialdad, con mucha moderación, muy racionalmente. Si llega a amar tanto que una palabra dura o una mirada fría de su marido la hieren en lo más profundo de su corazón, entonces es que es estúpida."
- Charlotte Brontë (1840)
- Charlotte Brontë (1840)
dimarts, 22 de febrer del 2011
Dues històries cíniques (hi ha dies així)
Era un respectabilíssim cavaller. Sempre portava els colls ben midonats, era amable amb els nens petits i no coneixia les males maneres. Les seves opinions sempre eren prou neutrals i prou sensates, no li agradava discutir i als restaurants sempre deixava unes propines prou substancioses com perquè els cambrers no el titllessin de garrepa.
En el terreny personal, s'emocionava amb la bona música, i estava al dia de les últimes estrenes teatrals. Sabia diferenciar un Cabernet Sauvignon d'un vi de taula, i havia passejat pels millors museus d'art d'Europa. Però els seus gustos artístics es decantaven sobretot cap a la literatura. Estava familiaritzat amb els clàssics, podia recitar poesia durant hores i tenia un criteri excel·lent. Moltes vegades havia confessat ser un gran amant dels millors escriptors.
Pel que fa a ells, els escriptors, reconeixien sense problemes el seu bon gust. Però la majoria opinava que la part de "gran amant" s'hauria pogut millorar.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Atureu-lo! Atureu-lo!
La noia perseguia el lladre que acabava de robar-li la bossa i cridava amb totes les seves forces, però amb aquella pluja, al carrer hi havia poca gent, i tots estaven massa concentrats en els seus paraigües com per fer cas a aquella noia que no en tenia i que corria, probablement a buscar un portal o un balcó. El so del xàfec i els sorolls urbans esmorteïen els seus crits, i la correguda feia que comencés a faltar-li l'alè.
- Dóna'm el llibre! Queda't la bossa, la cartera, però do'm el llibre! Siusplau!
En sentir això, l'individu es va girar una mil·lèsima de segon. La noia s'havia aturat agafant-se el costat, i panteixava, amb la cara tota vermella. Ell, en canvi, estava en més bona forma. Al carrer només hi havia un vell amb un paraigües atrotinat. La bossa ja era seva, i la noia no podia més. I què collons, era guapa, i ell no en faria res, d'un llibrot.
Així que, sentint-se íntimament orgullós del seu gest pel·liculer, va ficar la mà dins la bossa, en va treure un totxo impressionant i, amb un gest del braç, el va llençar enrere. Aleshores va redoblar la velocitat, va girar una cantonada i es va perdre entre els carrerons.
La noia es va abraonar sobre el llibre com si li anés la vida, esbufegant d'alleujament, i quan va aixecar la vista, es va trobar amb la mirada brillant i una mica llagrimosa del vell, que ho havia vist tot. Tenia les espatlles caigudes, i un rostre arrugat i amable, i semblava estranyament emocionat. Va decantar lleugerament el cap, va llegir el títol del llibre i va dir tímidament:
- "Crim i càstig", eh? Dostoievski.
La noia se'l va mirar amb fàstic. Primer un imbècil li robava la bossa i ara aquell tarat li deia coses rares. Aquella tarda tot li passava a ella. Va obrir el llibre bruscament, amb les seves ungles llargues i brillants de purpurina, i d'entre les seves pàgines en va treure el sobre amb la paga de tot el mes. Va adreçar una última mirada desdenyosa al vell, va llençar el llibre al terra amb un gest de menyspreu i se'n va anar corrents, furgant-se l'escot per guardar-hi el sobre.
L'home encara va quedar-se una estona al carrer, contemplant tristament com la pluja anava mullant el paper i convertia una de les seves novel·les preferides en una massa xopa i informe. De sobte, es sentia vell.
En el terreny personal, s'emocionava amb la bona música, i estava al dia de les últimes estrenes teatrals. Sabia diferenciar un Cabernet Sauvignon d'un vi de taula, i havia passejat pels millors museus d'art d'Europa. Però els seus gustos artístics es decantaven sobretot cap a la literatura. Estava familiaritzat amb els clàssics, podia recitar poesia durant hores i tenia un criteri excel·lent. Moltes vegades havia confessat ser un gran amant dels millors escriptors.
Pel que fa a ells, els escriptors, reconeixien sense problemes el seu bon gust. Però la majoria opinava que la part de "gran amant" s'hauria pogut millorar.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Atureu-lo! Atureu-lo!
La noia perseguia el lladre que acabava de robar-li la bossa i cridava amb totes les seves forces, però amb aquella pluja, al carrer hi havia poca gent, i tots estaven massa concentrats en els seus paraigües com per fer cas a aquella noia que no en tenia i que corria, probablement a buscar un portal o un balcó. El so del xàfec i els sorolls urbans esmorteïen els seus crits, i la correguda feia que comencés a faltar-li l'alè.
- Dóna'm el llibre! Queda't la bossa, la cartera, però do'm el llibre! Siusplau!
En sentir això, l'individu es va girar una mil·lèsima de segon. La noia s'havia aturat agafant-se el costat, i panteixava, amb la cara tota vermella. Ell, en canvi, estava en més bona forma. Al carrer només hi havia un vell amb un paraigües atrotinat. La bossa ja era seva, i la noia no podia més. I què collons, era guapa, i ell no en faria res, d'un llibrot.
Així que, sentint-se íntimament orgullós del seu gest pel·liculer, va ficar la mà dins la bossa, en va treure un totxo impressionant i, amb un gest del braç, el va llençar enrere. Aleshores va redoblar la velocitat, va girar una cantonada i es va perdre entre els carrerons.
La noia es va abraonar sobre el llibre com si li anés la vida, esbufegant d'alleujament, i quan va aixecar la vista, es va trobar amb la mirada brillant i una mica llagrimosa del vell, que ho havia vist tot. Tenia les espatlles caigudes, i un rostre arrugat i amable, i semblava estranyament emocionat. Va decantar lleugerament el cap, va llegir el títol del llibre i va dir tímidament:
- "Crim i càstig", eh? Dostoievski.
La noia se'l va mirar amb fàstic. Primer un imbècil li robava la bossa i ara aquell tarat li deia coses rares. Aquella tarda tot li passava a ella. Va obrir el llibre bruscament, amb les seves ungles llargues i brillants de purpurina, i d'entre les seves pàgines en va treure el sobre amb la paga de tot el mes. Va adreçar una última mirada desdenyosa al vell, va llençar el llibre al terra amb un gest de menyspreu i se'n va anar corrents, furgant-se l'escot per guardar-hi el sobre.
L'home encara va quedar-se una estona al carrer, contemplant tristament com la pluja anava mullant el paper i convertia una de les seves novel·les preferides en una massa xopa i informe. De sobte, es sentia vell.
dimarts, 1 de febrer del 2011
De profundis
París, 29 de gener de 2011
Dear Oscar,
Em sap greu que, al final, la lluita la guanyés el paper de la paret. Jo havia apostat per tu, saps? És clar que hi havia molts factors handicapants que jugaven en contra teva - la teva intel·ligència, la teva sensibilitat, el teu geni - ...
Però és una llàstima que no siguis aquí. T'has perdut algunes coses que t'haurien encantat, com el jazz o els feliços anys vint. I t'hauries divertit molt amb el segle XXI, i les persones brillants que el viuen, i veient tot el pintallavis de la teva tomba (em temo que la majoria és de dones, dear Oscar). Com que ja no hi ets, ara l'estrella dels salons és un aparell que es diu televisió, i que intenta substituir-te: serveix per mostrar l'estupidesa de la resta de la gent, com feies tu. Però no és el mateix de cap manera...
I és que tu ets insubstituïble. Ara hi ha noms que tampoc no estan malament, com Kevin Usmail Evelindo Sócrates de todos los santos, però mai més no tornarà a haver-hi un Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde...
El món et troba a faltar, dear Oscar. Que hi hagi tanta estupidesa i que no hi hagi ningú com tu que l'aprofiti és un enorme malbaratament de recursos. I jo també et trobo a faltar. De vegades tinc uns problemes terribles per combinar la capa, i no puc demanar consell a ningú.
Algun dia t'explicaré per què et considero amic meu, però encara no he aconseguit expressar-ho com si fos una cosa poc seriosa. I així tinc una excusa més per seguir aprenent de tu.
Abans d'acomiadar-me, segurament t'agradarà saber que continues essent escandalós, excepcional, provocador i, en una paraula, immortal, dear Dorian! I que els teus epigrames són especialment útils a l'hora d'insultar amb elegància.
Amb amor, admiració i enyorança,
- Núria -
dimecres, 5 de gener del 2011
Una tira que dibuixaré el dia que sàpiga dibuixar
---
Una sala d'estar qualsevol, on tot respira tranquil·litat i pau domèstica. El pare llegeix el diari, la mare està absorta en un llibre.
El nen se'ls planta al davant amb ferrenya determinació.
- Us he de fer una pregunta.
El pare i la mare es miren. La pau domèstica ha estat substituïda per un clima de lleugera tensió, el llibre i el diari abandonats sobre les respectives faldes.
- És que fa temps que ho vull saber, i ningú no m'ho sap contestar...
El pare i la mare es dirigeixen una mirada alarmada.
- ...ni l'avi, ni l'àvia, ni el tiet, ni la senyoreta... I JO HO VULL SABER!
El nen encreua els braços amb un posat obstinat. El pare i la mare saben que no pararà fins que obtingui una resposta satisfactòria. Sempre havien temut aquest moment, i ara que ja ha arribat els sembla que encara no estan preparats per enfrontar-s'hi...
- Pare, mare... Què és, la postmodernitat?!
---
Una sala d'estar qualsevol, on tot respira tranquil·litat i pau domèstica. El pare llegeix el diari, la mare està absorta en un llibre.
El nen se'ls planta al davant amb ferrenya determinació.
- Us he de fer una pregunta.
El pare i la mare es miren. La pau domèstica ha estat substituïda per un clima de lleugera tensió, el llibre i el diari abandonats sobre les respectives faldes.
- És que fa temps que ho vull saber, i ningú no m'ho sap contestar...
El pare i la mare es dirigeixen una mirada alarmada.
- ...ni l'avi, ni l'àvia, ni el tiet, ni la senyoreta... I JO HO VULL SABER!
El nen encreua els braços amb un posat obstinat. El pare i la mare saben que no pararà fins que obtingui una resposta satisfactòria. Sempre havien temut aquest moment, i ara que ja ha arribat els sembla que encara no estan preparats per enfrontar-s'hi...
- Pare, mare... Què és, la postmodernitat?!
---
dilluns, 1 de novembre del 2010
Benvingut, novembre!
El novembre és un home gran que encara no ha après a portar els seus anys amb dignitat, com el desembre. Intenta dissimular la seva edat i assemblar-se una mica a l'octubre, però no se n'acaba de sortir... Per això és un personatge una mica tràgic, una mica còmic i que desperta una lleugera llàstima, i ningú no sap massa bé com comportar-se davant seu.
Ell se n'adona, és clar, i les cares de circumstàncies que s'aixequen al seu voltant el fan sospirar tristament quan està tot sol i enveja la nitidesa dels altres mesos de l'any. Voldria assemblar-se a l'esbojarrat abril, al comprensiu setembre, a l'introvertit febrer... I s'esforça tant a trobar una qualitat que el defineixi, que s'oblida d'aquelles que el fan realment únic. En el fons, la caspa del novembre i la seva roba de playboy retirat amaguen una profunda inseguretat en ell mateix, que intenta compensar amb un comportament que, prou que ho veu sense admetre-ho, fa temps que ha passat de moda.
Intentar ser un altre és molt cansat. I per això el novembre de vegades es dóna per vençut i, desesperançat, deixa de lluitar i es mostra tal com és, convençut que no és digne de ser estimat. S'equivoca, és clar: aquests moments de derrota són aquells dies preciosos de novembre que no s'assemblen als de cap altre mes, quan l'aire té una qualitat lluminosa ben diferent de la cel·lofana daurada de l'octubre i del cristall límpid del desembre, i quan es sent allò que només pot descriure la paraula "novembre". Una mica de melangia dolça i una mica d'esperança d'estar per casa, una mica de resignació contenta i una punta d'enyorament, com una vella mirant fotografies descolorides d'éssers estimats que ja no recorda ningú més.
En el fons, encara que s'enlluerni amb refinaments de sofisticació i glamour, el novembre té una ànima senzilla i uns somnis ben modestos. I no ho reconeixeria ni davant del mateix Cronos, però el seu plat preferit - que només es permet tastar quan el pes de la seva disfressa l'aclapara - és la sopa de pa. Sopa de pa fumejant honestament, espessa, casolana i reconfortant, amb trossets de pa ben sec que es barregen rotundament amb la sopa de color trencat... i un brotet de farigola.
Em sembla que el novembre em cauria bé. Així doncs, sigui benvinguda la freda pluja de novembre, i tot el que hagi de venir amb ella!
Ell se n'adona, és clar, i les cares de circumstàncies que s'aixequen al seu voltant el fan sospirar tristament quan està tot sol i enveja la nitidesa dels altres mesos de l'any. Voldria assemblar-se a l'esbojarrat abril, al comprensiu setembre, a l'introvertit febrer... I s'esforça tant a trobar una qualitat que el defineixi, que s'oblida d'aquelles que el fan realment únic. En el fons, la caspa del novembre i la seva roba de playboy retirat amaguen una profunda inseguretat en ell mateix, que intenta compensar amb un comportament que, prou que ho veu sense admetre-ho, fa temps que ha passat de moda.
Intentar ser un altre és molt cansat. I per això el novembre de vegades es dóna per vençut i, desesperançat, deixa de lluitar i es mostra tal com és, convençut que no és digne de ser estimat. S'equivoca, és clar: aquests moments de derrota són aquells dies preciosos de novembre que no s'assemblen als de cap altre mes, quan l'aire té una qualitat lluminosa ben diferent de la cel·lofana daurada de l'octubre i del cristall límpid del desembre, i quan es sent allò que només pot descriure la paraula "novembre". Una mica de melangia dolça i una mica d'esperança d'estar per casa, una mica de resignació contenta i una punta d'enyorament, com una vella mirant fotografies descolorides d'éssers estimats que ja no recorda ningú més.
En el fons, encara que s'enlluerni amb refinaments de sofisticació i glamour, el novembre té una ànima senzilla i uns somnis ben modestos. I no ho reconeixeria ni davant del mateix Cronos, però el seu plat preferit - que només es permet tastar quan el pes de la seva disfressa l'aclapara - és la sopa de pa. Sopa de pa fumejant honestament, espessa, casolana i reconfortant, amb trossets de pa ben sec que es barregen rotundament amb la sopa de color trencat... i un brotet de farigola.
Em sembla que el novembre em cauria bé. Així doncs, sigui benvinguda la freda pluja de novembre, i tot el que hagi de venir amb ella!
divendres, 22 d’octubre del 2010
Pre-històries
"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí"
- Augusto Monterroso
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. El esqueleto perfectamente recostruido que le había costado años enteros de trabajo no había desaparecido la víspera de la entrega de premios... Respiró un poco más tranquilo y volvió a arrebujarse en su saco de dormir, riñéndose a sí mismo por estar durmiendo sobre el duro suelo del taller en lugar de en su cama confortable.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Un pequeño y todavía indefenso dinosaurio que palpitaba dormido contra su piel escamosa. Llena de instinto maternal, le rodeó con su largo cuello y se mantuvo alerta por si venía algún depredador, algo frecuente en la selva jurásica.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. En cambio, su cartera había desaparecido.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Sea, pues, pensó con resignación. Habría que ir escogiéndole un nombre.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Y encima de haber terminado en la cama con esa vieja, tenía resaca. Joder.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Augusto Monterroso
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. El esqueleto perfectamente recostruido que le había costado años enteros de trabajo no había desaparecido la víspera de la entrega de premios... Respiró un poco más tranquilo y volvió a arrebujarse en su saco de dormir, riñéndose a sí mismo por estar durmiendo sobre el duro suelo del taller en lugar de en su cama confortable.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Un pequeño y todavía indefenso dinosaurio que palpitaba dormido contra su piel escamosa. Llena de instinto maternal, le rodeó con su largo cuello y se mantuvo alerta por si venía algún depredador, algo frecuente en la selva jurásica.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. En cambio, su cartera había desaparecido.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Sea, pues, pensó con resignación. Habría que ir escogiéndole un nombre.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Y encima de haber terminado en la cama con esa vieja, tenía resaca. Joder.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)