divendres, 6 de maig del 2011
dimarts, 19 d’abril del 2011
L'emotivitat de les troballes arqueològiques
Avui la Núria de cinc anys, amb la seva bata de quadres verds, els seus rínxols i les seves manetes plenes de plastilina, ha donat una autèntica lliçó de saviesa a la Núria de gairebé vint-i-un, que anava pel carrer i s'ha trobat La Senyoreta.
La Senyoreta és una persona meravellosa. No només perquè em va suportar des dels tres fins els sis anys i em va ensenyar les habilitats més importants de la meva vida (llegir, escriure, i agafar-me la màniga de sota abans de posar-me l'abric, perquè no se m'arremangui), sinó també perquè té uns ulls dolços i una veu serena, sap fer una lletra lligada de manual de cal·ligrafia i estimava de veritat la seva feina i tots i cadascun dels seus petits estudiants. Per això se li ha il·luminat la cara quan m'ha reconegut (jo que patia per si no es recordava de mi en saludar-la...), i m'ha fet una abraçada que, tot i que està jubilada, m'ha semblat que encara feia aquella olor tan escolar de punta de llapis, fulles seques i Plastidecors.
- Núria, bonica! Com estàs? - sempre ens deia bonics i boniques.
Li he explicat per sobre la meva vida, li he preguntat per la seva i li he expressat la il·lusió que em feia que encara es recordés de mi. I aleshores m'ha regalat una petita història:
- Que si me'n recordo, de tu? Però si una vegada vas fer una cosa que no oblidaré mai de la vida! Recordes que teníem aquella televisió de cartró, i que de tant en tant us hi havíeu de posar a dins i explicar alguna cosa als companys per perdre la vergonya, no? Doncs a tu una vegada et va tocar parlar sobre les formes geomètriques. Recordo que et vas enfadar per què no era el teu tema preferit, precisament.
- Segueix sense ser-ho.
- Em sembla que volies parlar d'animals, o del jardí de la teva àvia, no me'n recordo exactament... I de cop, mentre t'estaves queixant, devies tenir una idea, perquè vas somriure així - ha escenificat a la perfecció un somriure de nena que ha tingut una idea perillosa - i et vas ficar dins la televisió, i no vas dir res més fins que tothom va estar callat i mirant-te.
- Ui. Vés a saber què devia dir...
- I jo recordo que et vaig preguntar si ja estaves preparada, i només em vas mirar així - ha aixecat la barbeta com una nena ofesa -. I és que eres més punyetera, quan volies... I quan per fi tots els altres nens van estar ben callats i tenies l'atenció de tota la classe, vas dir: "Les formes geomètriques" - havíem d'anunciar el títol abans de fer el discurs -, així, tota seriosa. I després vas dir exactament això: "Les rodones m'agraden perquè els plats on menjo són rodons. Els quadrats m'agraden perquè els contes són quadrats. I els triangles m'agraden perquè el Papa em fa un triangle amb els llençols quan he d'anar a dormir. I per això són coses importants."
En aquell moment, m'ha vingut una multitud de records al cap. El meu plat amb l'osset. El meu conte preferit, de trens. I sí, el triangle, que a l'hora de ficar-me al llit era tan imprescindible com el cocodril Milú o el petó de bona nit.
- I mira que hi han passat nens i nenes, per aquella televisió, la "tele", que en dèieu vosaltres... Però de debò que aquell discurs teu no l'oblidaré mai. Mai!
Jo sí que me n'havia oblidat... Segurament, perquè estava massa ocupada intentant domesticar conceptes recargolats, escalant muntanyes intel·lectuals i barallant-me amb idees enrevessades, buscant la saviesa i la poesia enmig de bardisses embullades i punxegudes. Espero que Peter Pan no m'hagi estat vigilant gaire, darrerament.
La Senyoreta és una persona meravellosa. No només perquè em va suportar des dels tres fins els sis anys i em va ensenyar les habilitats més importants de la meva vida (llegir, escriure, i agafar-me la màniga de sota abans de posar-me l'abric, perquè no se m'arremangui), sinó també perquè té uns ulls dolços i una veu serena, sap fer una lletra lligada de manual de cal·ligrafia i estimava de veritat la seva feina i tots i cadascun dels seus petits estudiants. Per això se li ha il·luminat la cara quan m'ha reconegut (jo que patia per si no es recordava de mi en saludar-la...), i m'ha fet una abraçada que, tot i que està jubilada, m'ha semblat que encara feia aquella olor tan escolar de punta de llapis, fulles seques i Plastidecors.
- Núria, bonica! Com estàs? - sempre ens deia bonics i boniques.
Li he explicat per sobre la meva vida, li he preguntat per la seva i li he expressat la il·lusió que em feia que encara es recordés de mi. I aleshores m'ha regalat una petita història:
- Que si me'n recordo, de tu? Però si una vegada vas fer una cosa que no oblidaré mai de la vida! Recordes que teníem aquella televisió de cartró, i que de tant en tant us hi havíeu de posar a dins i explicar alguna cosa als companys per perdre la vergonya, no? Doncs a tu una vegada et va tocar parlar sobre les formes geomètriques. Recordo que et vas enfadar per què no era el teu tema preferit, precisament.
- Segueix sense ser-ho.
- Em sembla que volies parlar d'animals, o del jardí de la teva àvia, no me'n recordo exactament... I de cop, mentre t'estaves queixant, devies tenir una idea, perquè vas somriure així - ha escenificat a la perfecció un somriure de nena que ha tingut una idea perillosa - i et vas ficar dins la televisió, i no vas dir res més fins que tothom va estar callat i mirant-te.
- Ui. Vés a saber què devia dir...
- I jo recordo que et vaig preguntar si ja estaves preparada, i només em vas mirar així - ha aixecat la barbeta com una nena ofesa -. I és que eres més punyetera, quan volies... I quan per fi tots els altres nens van estar ben callats i tenies l'atenció de tota la classe, vas dir: "Les formes geomètriques" - havíem d'anunciar el títol abans de fer el discurs -, així, tota seriosa. I després vas dir exactament això: "Les rodones m'agraden perquè els plats on menjo són rodons. Els quadrats m'agraden perquè els contes són quadrats. I els triangles m'agraden perquè el Papa em fa un triangle amb els llençols quan he d'anar a dormir. I per això són coses importants."
En aquell moment, m'ha vingut una multitud de records al cap. El meu plat amb l'osset. El meu conte preferit, de trens. I sí, el triangle, que a l'hora de ficar-me al llit era tan imprescindible com el cocodril Milú o el petó de bona nit.
- I mira que hi han passat nens i nenes, per aquella televisió, la "tele", que en dèieu vosaltres... Però de debò que aquell discurs teu no l'oblidaré mai. Mai!
Jo sí que me n'havia oblidat... Segurament, perquè estava massa ocupada intentant domesticar conceptes recargolats, escalant muntanyes intel·lectuals i barallant-me amb idees enrevessades, buscant la saviesa i la poesia enmig de bardisses embullades i punxegudes. Espero que Peter Pan no m'hagi estat vigilant gaire, darrerament.
divendres, 18 de març del 2011
dijous, 24 de febrer del 2011
Persona sàvia dixit:
"Ninguna joven debería enamorarse hasta que se le haya propuesto matrimonio, haya aceptado, la boda haya sido celebrada y haya transcurrido el primer medio año de vida de casada. Una mujer puede entonces empezar a amar, pero con grandes precauciones, con mucha frialdad, con mucha moderación, muy racionalmente. Si llega a amar tanto que una palabra dura o una mirada fría de su marido la hieren en lo más profundo de su corazón, entonces es que es estúpida."
- Charlotte Brontë (1840)
- Charlotte Brontë (1840)
dimarts, 22 de febrer del 2011
Dues històries cíniques (hi ha dies així)
Era un respectabilíssim cavaller. Sempre portava els colls ben midonats, era amable amb els nens petits i no coneixia les males maneres. Les seves opinions sempre eren prou neutrals i prou sensates, no li agradava discutir i als restaurants sempre deixava unes propines prou substancioses com perquè els cambrers no el titllessin de garrepa.
En el terreny personal, s'emocionava amb la bona música, i estava al dia de les últimes estrenes teatrals. Sabia diferenciar un Cabernet Sauvignon d'un vi de taula, i havia passejat pels millors museus d'art d'Europa. Però els seus gustos artístics es decantaven sobretot cap a la literatura. Estava familiaritzat amb els clàssics, podia recitar poesia durant hores i tenia un criteri excel·lent. Moltes vegades havia confessat ser un gran amant dels millors escriptors.
Pel que fa a ells, els escriptors, reconeixien sense problemes el seu bon gust. Però la majoria opinava que la part de "gran amant" s'hauria pogut millorar.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Atureu-lo! Atureu-lo!
La noia perseguia el lladre que acabava de robar-li la bossa i cridava amb totes les seves forces, però amb aquella pluja, al carrer hi havia poca gent, i tots estaven massa concentrats en els seus paraigües com per fer cas a aquella noia que no en tenia i que corria, probablement a buscar un portal o un balcó. El so del xàfec i els sorolls urbans esmorteïen els seus crits, i la correguda feia que comencés a faltar-li l'alè.
- Dóna'm el llibre! Queda't la bossa, la cartera, però do'm el llibre! Siusplau!
En sentir això, l'individu es va girar una mil·lèsima de segon. La noia s'havia aturat agafant-se el costat, i panteixava, amb la cara tota vermella. Ell, en canvi, estava en més bona forma. Al carrer només hi havia un vell amb un paraigües atrotinat. La bossa ja era seva, i la noia no podia més. I què collons, era guapa, i ell no en faria res, d'un llibrot.
Així que, sentint-se íntimament orgullós del seu gest pel·liculer, va ficar la mà dins la bossa, en va treure un totxo impressionant i, amb un gest del braç, el va llençar enrere. Aleshores va redoblar la velocitat, va girar una cantonada i es va perdre entre els carrerons.
La noia es va abraonar sobre el llibre com si li anés la vida, esbufegant d'alleujament, i quan va aixecar la vista, es va trobar amb la mirada brillant i una mica llagrimosa del vell, que ho havia vist tot. Tenia les espatlles caigudes, i un rostre arrugat i amable, i semblava estranyament emocionat. Va decantar lleugerament el cap, va llegir el títol del llibre i va dir tímidament:
- "Crim i càstig", eh? Dostoievski.
La noia se'l va mirar amb fàstic. Primer un imbècil li robava la bossa i ara aquell tarat li deia coses rares. Aquella tarda tot li passava a ella. Va obrir el llibre bruscament, amb les seves ungles llargues i brillants de purpurina, i d'entre les seves pàgines en va treure el sobre amb la paga de tot el mes. Va adreçar una última mirada desdenyosa al vell, va llençar el llibre al terra amb un gest de menyspreu i se'n va anar corrents, furgant-se l'escot per guardar-hi el sobre.
L'home encara va quedar-se una estona al carrer, contemplant tristament com la pluja anava mullant el paper i convertia una de les seves novel·les preferides en una massa xopa i informe. De sobte, es sentia vell.
En el terreny personal, s'emocionava amb la bona música, i estava al dia de les últimes estrenes teatrals. Sabia diferenciar un Cabernet Sauvignon d'un vi de taula, i havia passejat pels millors museus d'art d'Europa. Però els seus gustos artístics es decantaven sobretot cap a la literatura. Estava familiaritzat amb els clàssics, podia recitar poesia durant hores i tenia un criteri excel·lent. Moltes vegades havia confessat ser un gran amant dels millors escriptors.
Pel que fa a ells, els escriptors, reconeixien sense problemes el seu bon gust. Però la majoria opinava que la part de "gran amant" s'hauria pogut millorar.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Atureu-lo! Atureu-lo!
La noia perseguia el lladre que acabava de robar-li la bossa i cridava amb totes les seves forces, però amb aquella pluja, al carrer hi havia poca gent, i tots estaven massa concentrats en els seus paraigües com per fer cas a aquella noia que no en tenia i que corria, probablement a buscar un portal o un balcó. El so del xàfec i els sorolls urbans esmorteïen els seus crits, i la correguda feia que comencés a faltar-li l'alè.
- Dóna'm el llibre! Queda't la bossa, la cartera, però do'm el llibre! Siusplau!
En sentir això, l'individu es va girar una mil·lèsima de segon. La noia s'havia aturat agafant-se el costat, i panteixava, amb la cara tota vermella. Ell, en canvi, estava en més bona forma. Al carrer només hi havia un vell amb un paraigües atrotinat. La bossa ja era seva, i la noia no podia més. I què collons, era guapa, i ell no en faria res, d'un llibrot.
Així que, sentint-se íntimament orgullós del seu gest pel·liculer, va ficar la mà dins la bossa, en va treure un totxo impressionant i, amb un gest del braç, el va llençar enrere. Aleshores va redoblar la velocitat, va girar una cantonada i es va perdre entre els carrerons.
La noia es va abraonar sobre el llibre com si li anés la vida, esbufegant d'alleujament, i quan va aixecar la vista, es va trobar amb la mirada brillant i una mica llagrimosa del vell, que ho havia vist tot. Tenia les espatlles caigudes, i un rostre arrugat i amable, i semblava estranyament emocionat. Va decantar lleugerament el cap, va llegir el títol del llibre i va dir tímidament:
- "Crim i càstig", eh? Dostoievski.
La noia se'l va mirar amb fàstic. Primer un imbècil li robava la bossa i ara aquell tarat li deia coses rares. Aquella tarda tot li passava a ella. Va obrir el llibre bruscament, amb les seves ungles llargues i brillants de purpurina, i d'entre les seves pàgines en va treure el sobre amb la paga de tot el mes. Va adreçar una última mirada desdenyosa al vell, va llençar el llibre al terra amb un gest de menyspreu i se'n va anar corrents, furgant-se l'escot per guardar-hi el sobre.
L'home encara va quedar-se una estona al carrer, contemplant tristament com la pluja anava mullant el paper i convertia una de les seves novel·les preferides en una massa xopa i informe. De sobte, es sentia vell.
dimarts, 1 de febrer del 2011
De profundis
París, 29 de gener de 2011
Dear Oscar,
Em sap greu que, al final, la lluita la guanyés el paper de la paret. Jo havia apostat per tu, saps? És clar que hi havia molts factors handicapants que jugaven en contra teva - la teva intel·ligència, la teva sensibilitat, el teu geni - ...
Però és una llàstima que no siguis aquí. T'has perdut algunes coses que t'haurien encantat, com el jazz o els feliços anys vint. I t'hauries divertit molt amb el segle XXI, i les persones brillants que el viuen, i veient tot el pintallavis de la teva tomba (em temo que la majoria és de dones, dear Oscar). Com que ja no hi ets, ara l'estrella dels salons és un aparell que es diu televisió, i que intenta substituir-te: serveix per mostrar l'estupidesa de la resta de la gent, com feies tu. Però no és el mateix de cap manera...
I és que tu ets insubstituïble. Ara hi ha noms que tampoc no estan malament, com Kevin Usmail Evelindo Sócrates de todos los santos, però mai més no tornarà a haver-hi un Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde...
El món et troba a faltar, dear Oscar. Que hi hagi tanta estupidesa i que no hi hagi ningú com tu que l'aprofiti és un enorme malbaratament de recursos. I jo també et trobo a faltar. De vegades tinc uns problemes terribles per combinar la capa, i no puc demanar consell a ningú.
Algun dia t'explicaré per què et considero amic meu, però encara no he aconseguit expressar-ho com si fos una cosa poc seriosa. I així tinc una excusa més per seguir aprenent de tu.
Abans d'acomiadar-me, segurament t'agradarà saber que continues essent escandalós, excepcional, provocador i, en una paraula, immortal, dear Dorian! I que els teus epigrames són especialment útils a l'hora d'insultar amb elegància.
Amb amor, admiració i enyorança,
- Núria -
dimecres, 5 de gener del 2011
Una tira que dibuixaré el dia que sàpiga dibuixar
---
Una sala d'estar qualsevol, on tot respira tranquil·litat i pau domèstica. El pare llegeix el diari, la mare està absorta en un llibre.
El nen se'ls planta al davant amb ferrenya determinació.
- Us he de fer una pregunta.
El pare i la mare es miren. La pau domèstica ha estat substituïda per un clima de lleugera tensió, el llibre i el diari abandonats sobre les respectives faldes.
- És que fa temps que ho vull saber, i ningú no m'ho sap contestar...
El pare i la mare es dirigeixen una mirada alarmada.
- ...ni l'avi, ni l'àvia, ni el tiet, ni la senyoreta... I JO HO VULL SABER!
El nen encreua els braços amb un posat obstinat. El pare i la mare saben que no pararà fins que obtingui una resposta satisfactòria. Sempre havien temut aquest moment, i ara que ja ha arribat els sembla que encara no estan preparats per enfrontar-s'hi...
- Pare, mare... Què és, la postmodernitat?!
---
Una sala d'estar qualsevol, on tot respira tranquil·litat i pau domèstica. El pare llegeix el diari, la mare està absorta en un llibre.
El nen se'ls planta al davant amb ferrenya determinació.
- Us he de fer una pregunta.
El pare i la mare es miren. La pau domèstica ha estat substituïda per un clima de lleugera tensió, el llibre i el diari abandonats sobre les respectives faldes.
- És que fa temps que ho vull saber, i ningú no m'ho sap contestar...
El pare i la mare es dirigeixen una mirada alarmada.
- ...ni l'avi, ni l'àvia, ni el tiet, ni la senyoreta... I JO HO VULL SABER!
El nen encreua els braços amb un posat obstinat. El pare i la mare saben que no pararà fins que obtingui una resposta satisfactòria. Sempre havien temut aquest moment, i ara que ja ha arribat els sembla que encara no estan preparats per enfrontar-s'hi...
- Pare, mare... Què és, la postmodernitat?!
---
Subscriure's a:
Missatges (Atom)