Crítica literària

L'emèrit catedràtic s'havia obsessionat per la problemàtica del microrrelat. Anhelava erigir-se com un nietzschià superhome i abocar la llum sobre les tenebres, però les hores enterrades entre els tractats de la seva biblioteca només li bastaven per emular l'etern Sísif. Impacient per retornar al malviure del seu Moby Dick particular, quan el seu fill va exigir-li un conte de bona nit va reaccionar distretament contant-li el més breu que coneixia.

Imatge en auto definició

Así son

Su profesión se sabe muy antigua
Y ha perdurado hasta ahora sin variar
A través de los siglos y civilizaciones.

No conocen vergüenza ni reposo
Se emperran en su oficio a pesar de las críticas
Unas veces cantando
Otras sufriendo el odio y la persecución
Mas casi siempre bajo tolerancia.

Platón no les dio sitio en su República.

Creen en el amor
A pesar de sus muchas corrupciones y vicios
Suelen mitificar bastante la niñez
Y poseen medallones o retratos
Que miran en silencio cuando se ponen tristes.

Ah curiosas personas que en ocasiones yacen
En lechos lujosísimos y enormes
Pero que no desdeñan revolcarse
En los sucios jergones de la concupiscencia
Sólo por un capricho.

Le piden a la vida más de lo que ésta ofrece.

Difícilmente llegan a reunir dinero
La previsión no es su característica
Y se van marchitando poco a poco
De un modo algo ridículo
Si antes no les dan muerte por quién sabe qué cosas.

Así son pues los poetas
Las viejas prostitutas de la Historia.

- José Agustín Goytisolo

Carpe diem

Avui, pel carrer, m'he creuat amb un noi jove d'un físic francament molt atractiu... Però el protagonista de l'anècdota no ha estat ell, sinó la respectable senyora, grassa, de cabells morats i una edat també força respectable que, unes passes més enllà, he enganxat mirant-li el cul descaradament.

No ho he pogut evitar i m'he posat a riure. I llavors ha estat fascinant observar com la senyora desviava la mirada, s'enrojolava, mirava de dissimular, es posava encara més vermella i, finalment, acceptava l'evidència, prenia un aire desafiant i intentava justificar-se:

- Coi, és que estava molt ben fet, aquest xicot! Qui tingués la teva edat...!

Gràcies!

Ahir encara no tenia ganes de fer res, però si hagués tingut ganes d'alguna cosa, hauria volgut escopir gargalls amargants a la closca pelada dels cretins. Blasfemar, renegar, blastomar. Beure whisky i tornar-me desagradable. Ser capaç d'elaborar els insults corrosius de Schopenhauer. Cultivar males herbes. Deixar-me créixer les ungles i començar una col·lecció de nines de porcellana. Anar a una ferreteria i comprar el paper de vidre de gra més gruixut. M'hauria vingut de gust que em vinguessin de gust aquest tipus de coses, però això era ahir.

Després de penjar el telèfon, ja era avui, i avui tot té un caire diferent...

Torno a pensar que el món és un lloc on els desconeguts em poden somriure sense motiu, on no cal prendre-s'ho tot seriosament i on tots els pensaments, per vells que siguin, poden reinventar-se. La calor ja no asfixia, sinó que embolcalla, em fa més il·lusió renéixer que jubilar-me i potser, en el fons, el cinisme no era una opció tan encertada. I ara tinc ganes de fer moltes coses, i he recuperat la capacitat de pensar "I si...?", i res no em sembla tan greu que no pugui arreglar-se. I aviat partiré cap a terres inconegudes i destins exòtics!

Alhora que passava tot això, ha començat l'estiu. Per fi.

Anònims il·lustres

- Els artistes prehistòrics
- Els pastors que van batejar cada racó de les muntanyes amb noms evocatius
- L'arquitecte de les piràmides
- L'autor de les Mil i una Nits
- La primera persona que va tenir la idea de posar clavells als canons de les armes
- Els genis xinesos que van inventar el paper i la tinta
- La primera bruixa cremada per la Inquisició
- Els creadors de mites
- La persona que s'amagava rere el nom d'un tal William Shakespeare
- Els legítims autors dels meus acudits preferits
- El monjo medieval que va salvar les obres d'Epicur
- El primer homínid que va fer un petó a un altre
- L'enyorat inventor de la sopa d'all
- L'autor del manuscrit Voynich
- Els immortals que, segons Borges, convoquem cada cop que fem servir el llenguatge

L'humanista

Dedicat tímidament a l'admirat Michel de Montaigne.

- No em retragueu, si me'n retiro,
que no estimo el món que m'envolta!
Heu de saber que de tant com l'admiro
essent com és, injust i poca-solta,
però malgrat tot, ple de bellesa,
jo he volgut contemplar-lo tot sencer:
captar-ne amb estupor cada niciesa,
estudiar molt, acumular tot el saber...
Però sobretot, viure la meravella plena
que pot oferir-me cada instant.
Pensar la vida, la mort, la joia i la pena,
pensar l'ésser humà, que és tan gran,
i feliç anar afegint anys a l'esquena,
i feliç anar-me fent vell tot pensant.
Per això he dedicat la meva vida
a erigir una torre de llibres antics:
me l'he anat construint a mida
i hi visc sol, però entre amics.
I no m'allunya del món, sinó al revés!
Jo des de dalt puc esguardar ple d'emoció
com n'és d'ample l'ample món, i encara més:
puc albirar allò tan commovedor,
allò que hi ha camps a través...
El perquè que s'amaga darrere l'horitzó.