Entrevista a Nesmond Llorris

Nesmond Llorris és un prestigiós antropòleg pràcticament autodidacte, la passió principal del qual és l'estudi de l'ésser humà i tota la seva diversitat de formes, manifestacions i derivats. La seva obra, internacionalment reconeguda, es caracteritza per ser fruit d'una observació minuciosa, obtinguda mitjançant la combinació d'un acurat treball de camp i una vasta aproximació teòrica (literària, en la major part dels casos). Avui, Nesmond Llorris ens explica en exclusiva la seva última experiència, que va concloure ahir mateix:

 P: - El seu últim treball de camp ha consistit en integrar-se a l'hàbitat natural d'una futura persona, aprofitant l'absència dels seus progenitors. Digui'm, quin objectiu perseguia?

R: - Satisfer el meu interès científic, evidentment. Volia estudiar de prop el naixement d'aquelles qualitats que fan tan apassionants els membres adults de l'espècie homo sapiens sapiens, i per això em calia escollir-ne un exemplar que encara no en posseís cap. Em refereixo, naturalment, a qualitats com una mínima capacitat de coherència, una conversa interessant, un enteniment força desenvolupat...

P: - Però corren rumors sobre el vostre enriquiment sobtat...

R: - En sóc conscient, però l'únic enriquiment que perseguia era l'intel•lectual. Els motius econòmics no hi van tenir res a veure, cregui'm... És cert que hi he guanyat diners, però això va ser una feliç casualitat!

P: - Ha quedat satisfet amb l'experiència?

R: (riu) - Bé, estic sobretot satisfet que ja s'hagi acabat! L'antropologia és la meva passió, però hi ha límits als quals cap científic no vol arribar... Moltes privacions, moltes experiències doloroses i traumàtiques... Ara necessito descansar una temporada i centrar-me més en la meva autèntica vocació, els humans dels divuit als vint-i-cinc anys d'edat.

P: - De veritat ha estat tan dur?

R: - Comprenc que vist exteriorment pugui suscitar escepticisme, però ha de pensar que es tractava d'un exemplar de tres anys, amb un caràcter particularment difícil, que he estudiat vuit hores diàries durant un mes. Sobrevisqui a l'experiència de mirar tres episodis seguits dels Teletubbies, després de jugar a Barbies tot un matí, i llavors faci'm un altre cop aquesta pregunta, si us plau! Tot i així, reconec que el treball ha tingut la seva part positiva.

P: - Per exemple?

R: - Doncs... la compensació econòmica és un factor que hi ha ajudat, encara que reconèixer-ho pugui escandalitzar la resta de la comunitat científica. També he descobert coses de mi mateix que no sabia, com la meva capacitat de paciència, i he gaudit de moments puntuals com anar al parc, fer plastilina, pintar amb els dits... Però, sobretot, m'ha portat a apreciar encara més l'espècie humana en general i la meva línia d'especialització en particular.

P: - Així doncs, repetiria, malgrat tot?

R: (Nesmond Llorris vacil•la, no sap què contestar. La seva mirada encara mostra restes de l'esgotament nerviós que només Hannah Montana pot produir en una persona tan equilibrada, però es dirigeix a una mostra d'art rupestre que té sobre l'escriptori i la contempla apreciativament) - ... Bé... potser alguna vegada tornaré a fer de cangur, si la Rita m'ho demana amb la paraula màgica i promet ser una nena maca!

"- Era avorrit?

- Sí.

- Has tingut moltes malaties?

- Sí.

- Has portat notes sense solta ni volta, i t'has oblidat de fer les preguntes importants?

- Sí.

- Quan hi tornes?"

L'antropòleg innocent - Nigel Barley

Faust?

Aquesta nit s'ha gestat una situació extraordinària al Reialme dels Somnis... Aquesta nit he tingut una conversa amb el Diable!

Satanael té una veu estudiadament irresistible, i no expressa cap de les seves emocions reals. El seu parlar té tocs de l'Ennui romàntic, i aconsegueix barrejar admirablement distanciament i seducció... és suau, distingit, ben modulat i mordaç; però també és una pura impostura, i ho sé perfectament. I ell sap que jo ho sé, i jo sé que ell sap que jo ho sé, etc, però tots dos hauríem preferit morir abans que exposar tot això a la llum crua de les paraules. Hem parlat del Sud dels Estats Units (el va crear en un moment d'avorriment) i d'altres coses sense importància, perquè la sinceritat ens era impossible: a ell, per Naturalesa, i a mi, potser també. I per orgull, suposo... i perquè prefereixo conservar l'ànima, si puc escollir.

Si haguéssim volgut o pogut ens hauríem dit moltes coses, però ni el Diable ni jo sabem ser sincers del tot, ni tan sols en somnis. I parlar de veritat és desembolicar regals que ja sabem què són, i que de fet no necessitem. Embolicats són més bonics, i permeten conservar la falsa incògnita... I què seria de la vida sense l'esgrima verbal? No sé si cal més valor per ser un D'Artagnan de les paraules que un exhibicionista anímic, però sí que sé que és infinitament més interessant. I també fa més mal...

Ha estat un somni increïble. De veritat. Fascinant, sorprenent, significatiu, magnífic: cap adjectiu li fa justícia. Ha estat un somni digne de Goethe!

El Llop devora llibres

El Llop és el llop de la Caputxeta vermella, de les set cabretes, dels tres porquets, d'en Pere i el llop... Així que he considerat que, després de sembrar tant el terror, es mereixia unes bones vacances. Aquí el tenim a la platja, prenent el sol i rellegint el seu vell exemplar de "Contes dels germans Grimm".

Pel que fa a mi, ara mateix he acabat "La porta estreta" d'André Gide. Aquesta porta és l'autorrealització, i és estreta perquè les persones només podem entrar-hi d'una en una. Aquest és el nostre gran drama, o la nostra gran sort...

No havia llegit mai la novel·la, però parla de coses que ja coneixia, d'una manera totalment nova. Això significa que és genial, evidentment. Com va dir el mateix Gide, "Totes les coses ja han estat dites, però com que ningú no escolta cal començar de nou".

Ell va fer-ho, i se'n va sortir tan extraordinàriament bé que ja tinc el seu diari i dues novel·les més a la tauleta de nit. També hi tinc la Sylvia Plath i la seva campana de vidre, però em temo que s'haurà d'esperar. Estic impacient per escoltar com Gide diu coses que ja m'han dit abans!

Podeu pensar que tot això ja no té res a veure amb el Llop, ni amb els contes on surt... Us equivoqueu, és clar! Que potser no estàveu escoltant? "Totes les coses ja han estat dites, però com que ningú no escolta cal començar de nou".

A veure si la propera vegada us hi fixeu una mica més, i aconseguiu escoltar prou atentament com per sentir entre les pàgines d'un llibre l'alè que surt d'un musell pelut, o el refrec d'una cua esborrifada contra el sotabosc. Al cap i a la fi, "la literatura es va inventar el dia que un pastor va baixar corrent de la muntanya cridant que un llop fictici el perseguia".

Així doncs, Gide i jo, i la part de jo que és gràcies a Gide (i totes les altres), avui ens inclinem davant del Llop. Perquè sense ell no hi hauria ni Gide, ni jo, ni la part de jo que és gràcies a Gide, ni la part de jo que és gràcies al Llop.

Gràcies, Llop. Ara gaudeix tranquil·lament de les teves vacances! Els teus incomptables deixebles ja s'encarreguen de tot...

Contes reals i vides de fades I

Hi havia una vegada una Metàfora que va conèixer una Vida. La Vida i la Metàfora es van enamorar i es van estimar molt: tant, tant i tant, que van tenir una filla. Li van posar Rondalla, i mai més no hi ha tornat a haver una família més unida que aquella.

Aquest matí he explicat unes quantes històries, la qual cosa és el mateix que dir que he tingut el poder més absolut que existeix. He sostingut móns a les mans i els he desfet amb un sospir per tornar-los a crear petant de dits, he filat destins i he donat vida, he vençut la mort, l'espai i el temps, he creat i destruit i jugat i he estat totpoderosa...

... així que us demano disculpes si aquesta tarda trobeu que tinc la hibris una mica accentuada. Costa recuperar-se d'haver estat Déu, sabeu?

Encontre estrany

Una vegada vaig tenir un amic que era com una marea. Em sembla que va ser en una altra vida, però la inefable "Strange Meeting II", de Nick Drake, em fa rescatar d'un suposat oblit la sensació tan onírica de passejar per la platja al costat d'un enigma.

Això n'és una adaptació MOLT lliure, i està dedicada a ell perquè sé que algun dia la marea tornarà a pujar.

De les pregoneses d'un somni oblidat

Torna el record d'una remota platja:

Sorra clara, cels de paper pintat

I un mar negrós agitat per l'oratge.

I el meu príncep de la sorra.

Resseguia l'aigua, i em vaig tombar.

Ell era allà, ple de fermesa.

Els seus ulls - se'm va acostar -

Pesaven mil esguards, i eren bellesa.

El meu príncep de la sorra.

Em va sotjar, i se'm van confondre

Estiu i boira i somni i mar.

Els llavis muts sols van compondre

Paraules blanques i un silenci rar,

Però era el meu príncep de la sorra.

Caminàvem de nit, notant la brisa.

I de sobte, sense dir-me d'on venia

- era com el vent, que mai no avisa -,

Ni on anava, ni quin nom tenia,

Havia marxat. El meu príncep de la sorra.

Quan vinguin noves nits d'estiu

Tornaré al mar, seguint un traç desdibuixat.

El cercaré, i espero retrobar viu

Aquell insòlit somni jove, al meu costat.

El meu príncep de la sorra.

----
La lletra original:


Deep down in the depths of forgotten dreams
So far away so long ago it seems
The memory comes of a distant beach
Pale sand stretching far from reach
It was then I found my princess of the sand.

As I traced the foam, pebbles beneath my feet
I looked behind, I saw this one so sweet
She came to me and I saw in her eyes
The heavy toll of a thousand eyes
I called her my princess of the sand.

She stared at me and my mind was in a maze
As we moved along in a summer sea-dream haze
She moved her mouth but there came no sound
The message she brought can never be found
But I called her my princess of the sand.

One moment we walked with the night breeze in our face
Then I looked, she'd gone. of her presence there was no trace
Where she went or came from who can know
Or if she'll ever return to help me know
Who she is, my princess of the sand.

Sometime when the summer nights come back
I'll go back to the sea, follow that sandy track
I'll look around, hope to find
That strange young dream, close behind
I'll call her my princess of the sand.