Hit the road, Jack!

 

"Cuando abrí los ojos el rosa era mucho más púrpura. Las estrellas empezaron a brillar. Caí en una profunda meditación, sintiendo que las montañas eran realmente budas y amigas nuestras y tuve la extraña sensación de que había algo raro en que solo hubiera tres hombres en todo aquel inmenso valle: el místico número tres. Nirmanakaya, Sambhogakaya y Dharmakaya. (...)

Era algo muy hermoso. Los tintes rosados se desvanecieron y entonces todo era una oscuridad púrpura y el rumor del silencio era como un torrente de olas de diamante que atravesaran los pórticos líquidos de nuestros oídos y fueran capaces de tranquilizar a un hombre durante mil años. Pedí por Japhy, por su futura salvación y felicidad y eventual budeidad. Todo era completamente serio, completamente alucinante, completamente feliz."

Los vagabundos del Dharma - Jack Kerouac

Notícies del sense sentit

M'ha caigut a les mans el Manifest Surrealista d'André Breton, i no he pogut evitar emular l'exercici dels titulars de diari!

Retarden
La guerra del
calendari

La ciutat dels prodigis
preocupada
inclou un llibret
acusat d'adulteri

críticament
Entra a escena
La iniciativa per limitar
Els darrers turistes

Finalment
trontolla
el musical maleït

l'assassinat
es desenvolupa amb normalitat

Un conte que potser escriuré algun dia

Un escriptor de renom i la seva dona. Són una parella feliç, fins que ell comença a escriure una nova novel·la. La protagonista n'és una noia complicada. A ell, l'escriptura l'absorbeix completament, i es passa hores i hores tancat al despatx. Hi pensa tota l'estona. Fins que s'adona que s'ha enamorat de la protagonista del seu propi llibre.

Quan la seva dona, desesperada, li retreu, ell no pot negar-ho de cap manera. Es defensa dient:

- Però això li acaba passant a tothom... Tots ens enamorem d'un personatge que creem nosaltres mateixos...

Entrevista a Nesmond Llorris

Nesmond Llorris és un prestigiós antropòleg pràcticament autodidacte, la passió principal del qual és l'estudi de l'ésser humà i tota la seva diversitat de formes, manifestacions i derivats. La seva obra, internacionalment reconeguda, es caracteritza per ser fruit d'una observació minuciosa, obtinguda mitjançant la combinació d'un acurat treball de camp i una vasta aproximació teòrica (literària, en la major part dels casos). Avui, Nesmond Llorris ens explica en exclusiva la seva última experiència, que va concloure ahir mateix:

 P: - El seu últim treball de camp ha consistit en integrar-se a l'hàbitat natural d'una futura persona, aprofitant l'absència dels seus progenitors. Digui'm, quin objectiu perseguia?

R: - Satisfer el meu interès científic, evidentment. Volia estudiar de prop el naixement d'aquelles qualitats que fan tan apassionants els membres adults de l'espècie homo sapiens sapiens, i per això em calia escollir-ne un exemplar que encara no en posseís cap. Em refereixo, naturalment, a qualitats com una mínima capacitat de coherència, una conversa interessant, un enteniment força desenvolupat...

P: - Però corren rumors sobre el vostre enriquiment sobtat...

R: - En sóc conscient, però l'únic enriquiment que perseguia era l'intel•lectual. Els motius econòmics no hi van tenir res a veure, cregui'm... És cert que hi he guanyat diners, però això va ser una feliç casualitat!

P: - Ha quedat satisfet amb l'experiència?

R: (riu) - Bé, estic sobretot satisfet que ja s'hagi acabat! L'antropologia és la meva passió, però hi ha límits als quals cap científic no vol arribar... Moltes privacions, moltes experiències doloroses i traumàtiques... Ara necessito descansar una temporada i centrar-me més en la meva autèntica vocació, els humans dels divuit als vint-i-cinc anys d'edat.

P: - De veritat ha estat tan dur?

R: - Comprenc que vist exteriorment pugui suscitar escepticisme, però ha de pensar que es tractava d'un exemplar de tres anys, amb un caràcter particularment difícil, que he estudiat vuit hores diàries durant un mes. Sobrevisqui a l'experiència de mirar tres episodis seguits dels Teletubbies, després de jugar a Barbies tot un matí, i llavors faci'm un altre cop aquesta pregunta, si us plau! Tot i així, reconec que el treball ha tingut la seva part positiva.

P: - Per exemple?

R: - Doncs... la compensació econòmica és un factor que hi ha ajudat, encara que reconèixer-ho pugui escandalitzar la resta de la comunitat científica. També he descobert coses de mi mateix que no sabia, com la meva capacitat de paciència, i he gaudit de moments puntuals com anar al parc, fer plastilina, pintar amb els dits... Però, sobretot, m'ha portat a apreciar encara més l'espècie humana en general i la meva línia d'especialització en particular.

P: - Així doncs, repetiria, malgrat tot?

R: (Nesmond Llorris vacil•la, no sap què contestar. La seva mirada encara mostra restes de l'esgotament nerviós que només Hannah Montana pot produir en una persona tan equilibrada, però es dirigeix a una mostra d'art rupestre que té sobre l'escriptori i la contempla apreciativament) - ... Bé... potser alguna vegada tornaré a fer de cangur, si la Rita m'ho demana amb la paraula màgica i promet ser una nena maca!

"- Era avorrit?

- Sí.

- Has tingut moltes malaties?

- Sí.

- Has portat notes sense solta ni volta, i t'has oblidat de fer les preguntes importants?

- Sí.

- Quan hi tornes?"

L'antropòleg innocent - Nigel Barley

Faust?

Aquesta nit s'ha gestat una situació extraordinària al Reialme dels Somnis... Aquesta nit he tingut una conversa amb el Diable!

Satanael té una veu estudiadament irresistible, i no expressa cap de les seves emocions reals. El seu parlar té tocs de l'Ennui romàntic, i aconsegueix barrejar admirablement distanciament i seducció... és suau, distingit, ben modulat i mordaç; però també és una pura impostura, i ho sé perfectament. I ell sap que jo ho sé, i jo sé que ell sap que jo ho sé, etc, però tots dos hauríem preferit morir abans que exposar tot això a la llum crua de les paraules. Hem parlat del Sud dels Estats Units (el va crear en un moment d'avorriment) i d'altres coses sense importància, perquè la sinceritat ens era impossible: a ell, per Naturalesa, i a mi, potser també. I per orgull, suposo... i perquè prefereixo conservar l'ànima, si puc escollir.

Si haguéssim volgut o pogut ens hauríem dit moltes coses, però ni el Diable ni jo sabem ser sincers del tot, ni tan sols en somnis. I parlar de veritat és desembolicar regals que ja sabem què són, i que de fet no necessitem. Embolicats són més bonics, i permeten conservar la falsa incògnita... I què seria de la vida sense l'esgrima verbal? No sé si cal més valor per ser un D'Artagnan de les paraules que un exhibicionista anímic, però sí que sé que és infinitament més interessant. I també fa més mal...

Ha estat un somni increïble. De veritat. Fascinant, sorprenent, significatiu, magnífic: cap adjectiu li fa justícia. Ha estat un somni digne de Goethe!

El Llop devora llibres

El Llop és el llop de la Caputxeta vermella, de les set cabretes, dels tres porquets, d'en Pere i el llop... Així que he considerat que, després de sembrar tant el terror, es mereixia unes bones vacances. Aquí el tenim a la platja, prenent el sol i rellegint el seu vell exemplar de "Contes dels germans Grimm".

Pel que fa a mi, ara mateix he acabat "La porta estreta" d'André Gide. Aquesta porta és l'autorrealització, i és estreta perquè les persones només podem entrar-hi d'una en una. Aquest és el nostre gran drama, o la nostra gran sort...

No havia llegit mai la novel·la, però parla de coses que ja coneixia, d'una manera totalment nova. Això significa que és genial, evidentment. Com va dir el mateix Gide, "Totes les coses ja han estat dites, però com que ningú no escolta cal començar de nou".

Ell va fer-ho, i se'n va sortir tan extraordinàriament bé que ja tinc el seu diari i dues novel·les més a la tauleta de nit. També hi tinc la Sylvia Plath i la seva campana de vidre, però em temo que s'haurà d'esperar. Estic impacient per escoltar com Gide diu coses que ja m'han dit abans!

Podeu pensar que tot això ja no té res a veure amb el Llop, ni amb els contes on surt... Us equivoqueu, és clar! Que potser no estàveu escoltant? "Totes les coses ja han estat dites, però com que ningú no escolta cal començar de nou".

A veure si la propera vegada us hi fixeu una mica més, i aconseguiu escoltar prou atentament com per sentir entre les pàgines d'un llibre l'alè que surt d'un musell pelut, o el refrec d'una cua esborrifada contra el sotabosc. Al cap i a la fi, "la literatura es va inventar el dia que un pastor va baixar corrent de la muntanya cridant que un llop fictici el perseguia".

Així doncs, Gide i jo, i la part de jo que és gràcies a Gide (i totes les altres), avui ens inclinem davant del Llop. Perquè sense ell no hi hauria ni Gide, ni jo, ni la part de jo que és gràcies a Gide, ni la part de jo que és gràcies al Llop.

Gràcies, Llop. Ara gaudeix tranquil·lament de les teves vacances! Els teus incomptables deixebles ja s'encarreguen de tot...

Contes reals i vides de fades I

Hi havia una vegada una Metàfora que va conèixer una Vida. La Vida i la Metàfora es van enamorar i es van estimar molt: tant, tant i tant, que van tenir una filla. Li van posar Rondalla, i mai més no hi ha tornat a haver una família més unida que aquella.

Aquest matí he explicat unes quantes històries, la qual cosa és el mateix que dir que he tingut el poder més absolut que existeix. He sostingut móns a les mans i els he desfet amb un sospir per tornar-los a crear petant de dits, he filat destins i he donat vida, he vençut la mort, l'espai i el temps, he creat i destruit i jugat i he estat totpoderosa...

... així que us demano disculpes si aquesta tarda trobeu que tinc la hibris una mica accentuada. Costa recuperar-se d'haver estat Déu, sabeu?