Pre-històries

"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí"


- Augusto Monterroso

--------------------------------------------------------------------------------------------------------


Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. El esqueleto perfectamente recostruido que le había costado años enteros de trabajo no había desaparecido la víspera de la entrega de premios... Respiró un poco más tranquilo y volvió a arrebujarse en su saco de dormir, riñéndose a sí mismo por estar durmiendo sobre el duro suelo del taller en lugar de en su cama confortable.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------


Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Un pequeño y todavía indefenso dinosaurio que palpitaba dormido contra su piel escamosa. Llena de instinto maternal, le rodeó con su largo cuello y se mantuvo alerta por si venía algún depredador, algo frecuente en la selva jurásica.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------


Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. En cambio, su cartera había desaparecido.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------


Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Sea, pues, pensó con resignación. Habría que ir escogiéndole un nombre.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------


Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Y encima de haber terminado en la cama con esa vieja, tenía resaca. Joder.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Tants caps, tants barrets

Tants caps, tants barrets... O així hauria de ser, en un món perfecte. Desgraciadament, l'elegància dels segles passats s'està perdent a marxes forçades (mai no ha acabat de sobreposar-se a la invenció de l'esquijama), i qui surt a l'espai públic s'ha d'enfrontar a una dolorosa visió que hauria fet desmaiar la meitat dels victorians (cosa tampoc gaire difícil, d'altra banda): un mar de testes descapellades, mancades del conhort i del caliu que només un barret fidel pot proporcionar! Arreu persones preocupades, compungides, consternades, espantades, víctimes del temor constant i inexpressat que el cel els caigui al damunt dels caps privats de protecció! No saben que un bon barret els protegiria de l'horror vacui... No saben que una adequada escalfor capilar ajudaria les idees a incubar-se i els pensaments a proliferar...

Per tot això (i perquè tinc temps lliure), vull alçar la meva veu en defensa d'aquest noble complement, reivindicant l'innegable paper de boines, xisteres, bombins, salacots, caputxes, barretines, gorres, tricorns, pameles, clacs, mitres i corones en la història de la humanitat!

I és que parlar de barrets significa parlar de reis. Emperadors. Generals. Winston Churchill. Napoleó. El Minister of Silly Walks. El "Che" Guevara. De Magritte. De Picasso. De Van Gogh. De Dürer. Significa parlar de Charles Chaplin. John Wayne. Audrey Hepburn. I, és clar, en literatura remet a bruixes, gnoms, mags i follets, a André Gide, a "La insuportable lleugeresa de l'ésser", a Oscar Wilde, a Gianni Rodari i al dia que van ploure barrets sobre Milà, a Terry Prattchett, a Alícia al país de les meravelles, a Josep Pla i, naturalment, a la inoblidable descripció que ens ofereix Flaubert del caràcter de Charles Bovary, a partir d'analitzar minuciosament la seva gorra de pell:

"un d'aquells objectes desgraciats la muda lletjor dels quals té profunditats d'expressió com el rostre d'un imbècil. Era ovoide i inflada amb balenes, i començava amb tres botifarrons circulars; després, separats per una franja roja, s'alternaven rombes de vellut i de pell de conill; després venia una mena de sac que s'acabava en un polígon acartonat, cobert de complicada passamaneria, del qual penjava, a la punta d'un cordó massa prim, una creueta de fil d'or, a manera de borla. Era nova; la visera brillava."

És evident que els barrets comparteixen un vincle estret amb l'art i la distinció... Tan estret, que jo diria que no pot ser casual. Un barret ben escollit pot transformar qualsevol persona mediocre en algú còmic, distingit, il·lustre, original, desconcertant o aterridor, i sempre (especialment si aquesta persona sóc jo), en algú més feliç. És una hipòtesi encara pendent de l'estudi intensiu que innegablement mereix (i que reservo per la meva tesi doctoral), però de moment, no aconsegueixo pensar en cap persona infeliç, desequilibrada o suïcida que fes servir barret habitualment... Això tampoc no pot ser casual. Reflexionem-hi, doncs, abans d'exposar les nostres testes insensates a la intempèrie i a les inclemències atmosfèriques!

Apadrina un barret i fes-ne el teu amic fidel. Ell no et fallarà mai, cobrirà el teu front com un soldat coratjós i et farà més bona persona. No li fallis tu tampoc: no permetis que una peça tan admirable caigui en l'oblit, i treu-te el barret davant tots els seus defensors exclamant fermament i sonora: "chapeau"!

Hit the road, Jack!

 

"Cuando abrí los ojos el rosa era mucho más púrpura. Las estrellas empezaron a brillar. Caí en una profunda meditación, sintiendo que las montañas eran realmente budas y amigas nuestras y tuve la extraña sensación de que había algo raro en que solo hubiera tres hombres en todo aquel inmenso valle: el místico número tres. Nirmanakaya, Sambhogakaya y Dharmakaya. (...)

Era algo muy hermoso. Los tintes rosados se desvanecieron y entonces todo era una oscuridad púrpura y el rumor del silencio era como un torrente de olas de diamante que atravesaran los pórticos líquidos de nuestros oídos y fueran capaces de tranquilizar a un hombre durante mil años. Pedí por Japhy, por su futura salvación y felicidad y eventual budeidad. Todo era completamente serio, completamente alucinante, completamente feliz."

Los vagabundos del Dharma - Jack Kerouac

Notícies del sense sentit

M'ha caigut a les mans el Manifest Surrealista d'André Breton, i no he pogut evitar emular l'exercici dels titulars de diari!

Retarden
La guerra del
calendari

La ciutat dels prodigis
preocupada
inclou un llibret
acusat d'adulteri

críticament
Entra a escena
La iniciativa per limitar
Els darrers turistes

Finalment
trontolla
el musical maleït

l'assassinat
es desenvolupa amb normalitat

Un conte que potser escriuré algun dia

Un escriptor de renom i la seva dona. Són una parella feliç, fins que ell comença a escriure una nova novel·la. La protagonista n'és una noia complicada. A ell, l'escriptura l'absorbeix completament, i es passa hores i hores tancat al despatx. Hi pensa tota l'estona. Fins que s'adona que s'ha enamorat de la protagonista del seu propi llibre.

Quan la seva dona, desesperada, li retreu, ell no pot negar-ho de cap manera. Es defensa dient:

- Però això li acaba passant a tothom... Tots ens enamorem d'un personatge que creem nosaltres mateixos...

Entrevista a Nesmond Llorris

Nesmond Llorris és un prestigiós antropòleg pràcticament autodidacte, la passió principal del qual és l'estudi de l'ésser humà i tota la seva diversitat de formes, manifestacions i derivats. La seva obra, internacionalment reconeguda, es caracteritza per ser fruit d'una observació minuciosa, obtinguda mitjançant la combinació d'un acurat treball de camp i una vasta aproximació teòrica (literària, en la major part dels casos). Avui, Nesmond Llorris ens explica en exclusiva la seva última experiència, que va concloure ahir mateix:

 P: - El seu últim treball de camp ha consistit en integrar-se a l'hàbitat natural d'una futura persona, aprofitant l'absència dels seus progenitors. Digui'm, quin objectiu perseguia?

R: - Satisfer el meu interès científic, evidentment. Volia estudiar de prop el naixement d'aquelles qualitats que fan tan apassionants els membres adults de l'espècie homo sapiens sapiens, i per això em calia escollir-ne un exemplar que encara no en posseís cap. Em refereixo, naturalment, a qualitats com una mínima capacitat de coherència, una conversa interessant, un enteniment força desenvolupat...

P: - Però corren rumors sobre el vostre enriquiment sobtat...

R: - En sóc conscient, però l'únic enriquiment que perseguia era l'intel•lectual. Els motius econòmics no hi van tenir res a veure, cregui'm... És cert que hi he guanyat diners, però això va ser una feliç casualitat!

P: - Ha quedat satisfet amb l'experiència?

R: (riu) - Bé, estic sobretot satisfet que ja s'hagi acabat! L'antropologia és la meva passió, però hi ha límits als quals cap científic no vol arribar... Moltes privacions, moltes experiències doloroses i traumàtiques... Ara necessito descansar una temporada i centrar-me més en la meva autèntica vocació, els humans dels divuit als vint-i-cinc anys d'edat.

P: - De veritat ha estat tan dur?

R: - Comprenc que vist exteriorment pugui suscitar escepticisme, però ha de pensar que es tractava d'un exemplar de tres anys, amb un caràcter particularment difícil, que he estudiat vuit hores diàries durant un mes. Sobrevisqui a l'experiència de mirar tres episodis seguits dels Teletubbies, després de jugar a Barbies tot un matí, i llavors faci'm un altre cop aquesta pregunta, si us plau! Tot i així, reconec que el treball ha tingut la seva part positiva.

P: - Per exemple?

R: - Doncs... la compensació econòmica és un factor que hi ha ajudat, encara que reconèixer-ho pugui escandalitzar la resta de la comunitat científica. També he descobert coses de mi mateix que no sabia, com la meva capacitat de paciència, i he gaudit de moments puntuals com anar al parc, fer plastilina, pintar amb els dits... Però, sobretot, m'ha portat a apreciar encara més l'espècie humana en general i la meva línia d'especialització en particular.

P: - Així doncs, repetiria, malgrat tot?

R: (Nesmond Llorris vacil•la, no sap què contestar. La seva mirada encara mostra restes de l'esgotament nerviós que només Hannah Montana pot produir en una persona tan equilibrada, però es dirigeix a una mostra d'art rupestre que té sobre l'escriptori i la contempla apreciativament) - ... Bé... potser alguna vegada tornaré a fer de cangur, si la Rita m'ho demana amb la paraula màgica i promet ser una nena maca!

"- Era avorrit?

- Sí.

- Has tingut moltes malaties?

- Sí.

- Has portat notes sense solta ni volta, i t'has oblidat de fer les preguntes importants?

- Sí.

- Quan hi tornes?"

L'antropòleg innocent - Nigel Barley

Faust?

Aquesta nit s'ha gestat una situació extraordinària al Reialme dels Somnis... Aquesta nit he tingut una conversa amb el Diable!

Satanael té una veu estudiadament irresistible, i no expressa cap de les seves emocions reals. El seu parlar té tocs de l'Ennui romàntic, i aconsegueix barrejar admirablement distanciament i seducció... és suau, distingit, ben modulat i mordaç; però també és una pura impostura, i ho sé perfectament. I ell sap que jo ho sé, i jo sé que ell sap que jo ho sé, etc, però tots dos hauríem preferit morir abans que exposar tot això a la llum crua de les paraules. Hem parlat del Sud dels Estats Units (el va crear en un moment d'avorriment) i d'altres coses sense importància, perquè la sinceritat ens era impossible: a ell, per Naturalesa, i a mi, potser també. I per orgull, suposo... i perquè prefereixo conservar l'ànima, si puc escollir.

Si haguéssim volgut o pogut ens hauríem dit moltes coses, però ni el Diable ni jo sabem ser sincers del tot, ni tan sols en somnis. I parlar de veritat és desembolicar regals que ja sabem què són, i que de fet no necessitem. Embolicats són més bonics, i permeten conservar la falsa incògnita... I què seria de la vida sense l'esgrima verbal? No sé si cal més valor per ser un D'Artagnan de les paraules que un exhibicionista anímic, però sí que sé que és infinitament més interessant. I també fa més mal...

Ha estat un somni increïble. De veritat. Fascinant, sorprenent, significatiu, magnífic: cap adjectiu li fa justícia. Ha estat un somni digne de Goethe!