---
Una sala d'estar qualsevol, on tot respira tranquil·litat i pau domèstica. El pare llegeix el diari, la mare està absorta en un llibre.
El nen se'ls planta al davant amb ferrenya determinació.
- Us he de fer una pregunta.
El pare i la mare es miren. La pau domèstica ha estat substituïda per un clima de lleugera tensió, el llibre i el diari abandonats sobre les respectives faldes.
- És que fa temps que ho vull saber, i ningú no m'ho sap contestar...
El pare i la mare es dirigeixen una mirada alarmada.
- ...ni l'avi, ni l'àvia, ni el tiet, ni la senyoreta... I JO HO VULL SABER!
El nen encreua els braços amb un posat obstinat. El pare i la mare saben que no pararà fins que obtingui una resposta satisfactòria. Sempre havien temut aquest moment, i ara que ja ha arribat els sembla que encara no estan preparats per enfrontar-s'hi...
- Pare, mare... Què és, la postmodernitat?!
---
dimecres, 5 de gener del 2011
dilluns, 1 de novembre del 2010
Benvingut, novembre!
El novembre és un home gran que encara no ha après a portar els seus anys amb dignitat, com el desembre. Intenta dissimular la seva edat i assemblar-se una mica a l'octubre, però no se n'acaba de sortir... Per això és un personatge una mica tràgic, una mica còmic i que desperta una lleugera llàstima, i ningú no sap massa bé com comportar-se davant seu.
Ell se n'adona, és clar, i les cares de circumstàncies que s'aixequen al seu voltant el fan sospirar tristament quan està tot sol i enveja la nitidesa dels altres mesos de l'any. Voldria assemblar-se a l'esbojarrat abril, al comprensiu setembre, a l'introvertit febrer... I s'esforça tant a trobar una qualitat que el defineixi, que s'oblida d'aquelles que el fan realment únic. En el fons, la caspa del novembre i la seva roba de playboy retirat amaguen una profunda inseguretat en ell mateix, que intenta compensar amb un comportament que, prou que ho veu sense admetre-ho, fa temps que ha passat de moda.
Intentar ser un altre és molt cansat. I per això el novembre de vegades es dóna per vençut i, desesperançat, deixa de lluitar i es mostra tal com és, convençut que no és digne de ser estimat. S'equivoca, és clar: aquests moments de derrota són aquells dies preciosos de novembre que no s'assemblen als de cap altre mes, quan l'aire té una qualitat lluminosa ben diferent de la cel·lofana daurada de l'octubre i del cristall límpid del desembre, i quan es sent allò que només pot descriure la paraula "novembre". Una mica de melangia dolça i una mica d'esperança d'estar per casa, una mica de resignació contenta i una punta d'enyorament, com una vella mirant fotografies descolorides d'éssers estimats que ja no recorda ningú més.
En el fons, encara que s'enlluerni amb refinaments de sofisticació i glamour, el novembre té una ànima senzilla i uns somnis ben modestos. I no ho reconeixeria ni davant del mateix Cronos, però el seu plat preferit - que només es permet tastar quan el pes de la seva disfressa l'aclapara - és la sopa de pa. Sopa de pa fumejant honestament, espessa, casolana i reconfortant, amb trossets de pa ben sec que es barregen rotundament amb la sopa de color trencat... i un brotet de farigola.
Em sembla que el novembre em cauria bé. Així doncs, sigui benvinguda la freda pluja de novembre, i tot el que hagi de venir amb ella!
Ell se n'adona, és clar, i les cares de circumstàncies que s'aixequen al seu voltant el fan sospirar tristament quan està tot sol i enveja la nitidesa dels altres mesos de l'any. Voldria assemblar-se a l'esbojarrat abril, al comprensiu setembre, a l'introvertit febrer... I s'esforça tant a trobar una qualitat que el defineixi, que s'oblida d'aquelles que el fan realment únic. En el fons, la caspa del novembre i la seva roba de playboy retirat amaguen una profunda inseguretat en ell mateix, que intenta compensar amb un comportament que, prou que ho veu sense admetre-ho, fa temps que ha passat de moda.
Intentar ser un altre és molt cansat. I per això el novembre de vegades es dóna per vençut i, desesperançat, deixa de lluitar i es mostra tal com és, convençut que no és digne de ser estimat. S'equivoca, és clar: aquests moments de derrota són aquells dies preciosos de novembre que no s'assemblen als de cap altre mes, quan l'aire té una qualitat lluminosa ben diferent de la cel·lofana daurada de l'octubre i del cristall límpid del desembre, i quan es sent allò que només pot descriure la paraula "novembre". Una mica de melangia dolça i una mica d'esperança d'estar per casa, una mica de resignació contenta i una punta d'enyorament, com una vella mirant fotografies descolorides d'éssers estimats que ja no recorda ningú més.
En el fons, encara que s'enlluerni amb refinaments de sofisticació i glamour, el novembre té una ànima senzilla i uns somnis ben modestos. I no ho reconeixeria ni davant del mateix Cronos, però el seu plat preferit - que només es permet tastar quan el pes de la seva disfressa l'aclapara - és la sopa de pa. Sopa de pa fumejant honestament, espessa, casolana i reconfortant, amb trossets de pa ben sec que es barregen rotundament amb la sopa de color trencat... i un brotet de farigola.
Em sembla que el novembre em cauria bé. Així doncs, sigui benvinguda la freda pluja de novembre, i tot el que hagi de venir amb ella!
divendres, 22 d’octubre del 2010
Pre-històries
"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí"
- Augusto Monterroso
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. El esqueleto perfectamente recostruido que le había costado años enteros de trabajo no había desaparecido la víspera de la entrega de premios... Respiró un poco más tranquilo y volvió a arrebujarse en su saco de dormir, riñéndose a sí mismo por estar durmiendo sobre el duro suelo del taller en lugar de en su cama confortable.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Un pequeño y todavía indefenso dinosaurio que palpitaba dormido contra su piel escamosa. Llena de instinto maternal, le rodeó con su largo cuello y se mantuvo alerta por si venía algún depredador, algo frecuente en la selva jurásica.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. En cambio, su cartera había desaparecido.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Sea, pues, pensó con resignación. Habría que ir escogiéndole un nombre.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Y encima de haber terminado en la cama con esa vieja, tenía resaca. Joder.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Augusto Monterroso
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. El esqueleto perfectamente recostruido que le había costado años enteros de trabajo no había desaparecido la víspera de la entrega de premios... Respiró un poco más tranquilo y volvió a arrebujarse en su saco de dormir, riñéndose a sí mismo por estar durmiendo sobre el duro suelo del taller en lugar de en su cama confortable.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Un pequeño y todavía indefenso dinosaurio que palpitaba dormido contra su piel escamosa. Llena de instinto maternal, le rodeó con su largo cuello y se mantuvo alerta por si venía algún depredador, algo frecuente en la selva jurásica.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. En cambio, su cartera había desaparecido.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Sea, pues, pensó con resignación. Habría que ir escogiéndole un nombre.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí. Y encima de haber terminado en la cama con esa vieja, tenía resaca. Joder.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
dissabte, 9 d’octubre del 2010
Tants caps, tants barrets
Tants caps, tants barrets... O així hauria de ser, en un món perfecte. Desgraciadament, l'elegància dels segles passats s'està perdent a marxes forçades (mai no ha acabat de sobreposar-se a la invenció de l'esquijama), i qui surt a l'espai públic s'ha d'enfrontar a una dolorosa visió que hauria fet desmaiar la meitat dels victorians (cosa tampoc gaire difícil, d'altra banda): un mar de testes descapellades, mancades del conhort i del caliu que només un barret fidel pot proporcionar! Arreu persones preocupades, compungides, consternades, espantades, víctimes del temor constant i inexpressat que el cel els caigui al damunt dels caps privats de protecció! No saben que un bon barret els protegiria de l'horror vacui... No saben que una adequada escalfor capilar ajudaria les idees a incubar-se i els pensaments a proliferar...
Per tot això (i perquè tinc temps lliure), vull alçar la meva veu en defensa d'aquest noble complement, reivindicant l'innegable paper de boines, xisteres, bombins, salacots, caputxes, barretines, gorres, tricorns, pameles, clacs, mitres i corones en la història de la humanitat!
I és que parlar de barrets significa parlar de reis. Emperadors. Generals. Winston Churchill. Napoleó. El Minister of Silly Walks. El "Che" Guevara. De Magritte. De Picasso. De Van Gogh. De Dürer. Significa parlar de Charles Chaplin. John Wayne. Audrey Hepburn. I, és clar, en literatura remet a bruixes, gnoms, mags i follets, a André Gide, a "La insuportable lleugeresa de l'ésser", a Oscar Wilde, a Gianni Rodari i al dia que van ploure barrets sobre Milà, a Terry Prattchett, a Alícia al país de les meravelles, a Josep Pla i, naturalment, a la inoblidable descripció que ens ofereix Flaubert del caràcter de Charles Bovary, a partir d'analitzar minuciosament la seva gorra de pell:
"un d'aquells objectes desgraciats la muda lletjor dels quals té profunditats d'expressió com el rostre d'un imbècil. Era ovoide i inflada amb balenes, i començava amb tres botifarrons circulars; després, separats per una franja roja, s'alternaven rombes de vellut i de pell de conill; després venia una mena de sac que s'acabava en un polígon acartonat, cobert de complicada passamaneria, del qual penjava, a la punta d'un cordó massa prim, una creueta de fil d'or, a manera de borla. Era nova; la visera brillava."
És evident que els barrets comparteixen un vincle estret amb l'art i la distinció... Tan estret, que jo diria que no pot ser casual. Un barret ben escollit pot transformar qualsevol persona mediocre en algú còmic, distingit, il·lustre, original, desconcertant o aterridor, i sempre (especialment si aquesta persona sóc jo), en algú més feliç. És una hipòtesi encara pendent de l'estudi intensiu que innegablement mereix (i que reservo per la meva tesi doctoral), però de moment, no aconsegueixo pensar en cap persona infeliç, desequilibrada o suïcida que fes servir barret habitualment... Això tampoc no pot ser casual. Reflexionem-hi, doncs, abans d'exposar les nostres testes insensates a la intempèrie i a les inclemències atmosfèriques!
Apadrina un barret i fes-ne el teu amic fidel. Ell no et fallarà mai, cobrirà el teu front com un soldat coratjós i et farà més bona persona. No li fallis tu tampoc: no permetis que una peça tan admirable caigui en l'oblit, i treu-te el barret davant tots els seus defensors exclamant fermament i sonora: "chapeau"!
diumenge, 29 d’agost del 2010
Hit the road, Jack!
"Cuando abrí los ojos el rosa era mucho más púrpura. Las estrellas empezaron a brillar. Caí en una profunda meditación, sintiendo que las montañas eran realmente budas y amigas nuestras y tuve la extraña sensación de que había algo raro en que solo hubiera tres hombres en todo aquel inmenso valle: el místico número tres. Nirmanakaya, Sambhogakaya y Dharmakaya. (...)
Era algo muy hermoso. Los tintes rosados se desvanecieron y entonces todo era una oscuridad púrpura y el rumor del silencio era como un torrente de olas de diamante que atravesaran los pórticos líquidos de nuestros oídos y fueran capaces de tranquilizar a un hombre durante mil años. Pedí por Japhy, por su futura salvación y felicidad y eventual budeidad. Todo era completamente serio, completamente alucinante, completamente feliz."
Los vagabundos del Dharma - Jack Kerouac
dilluns, 16 d’agost del 2010
Notícies del sense sentit
M'ha caigut a les mans el Manifest Surrealista d'André Breton, i no he pogut evitar emular l'exercici dels titulars de diari!
Retarden
La guerra del
calendari
La ciutat dels prodigis
preocupada
inclou un llibret
acusat d'adulteri
críticament
Entra a escena
La iniciativa per limitar
Els darrers turistes
Finalment
trontolla
el musical maleït
l'assassinat
es desenvolupa amb normalitat
La guerra del
calendari
La ciutat dels prodigis
preocupada
inclou un llibret
acusat d'adulteri
críticament
Entra a escena
La iniciativa per limitar
Els darrers turistes
Finalment
trontolla
el musical maleït
l'assassinat
es desenvolupa amb normalitat
dilluns, 2 d’agost del 2010
Un conte que potser escriuré algun dia
Un escriptor de renom i la seva dona. Són una parella feliç, fins que ell comença a escriure una nova novel·la. La protagonista n'és una noia complicada. A ell, l'escriptura l'absorbeix completament, i es passa hores i hores tancat al despatx. Hi pensa tota l'estona. Fins que s'adona que s'ha enamorat de la protagonista del seu propi llibre.
Quan la seva dona, desesperada, li retreu, ell no pot negar-ho de cap manera. Es defensa dient:
- Però això li acaba passant a tothom... Tots ens enamorem d'un personatge que creem nosaltres mateixos...
Quan la seva dona, desesperada, li retreu, ell no pot negar-ho de cap manera. Es defensa dient:
- Però això li acaba passant a tothom... Tots ens enamorem d'un personatge que creem nosaltres mateixos...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)