Avui la Núria de cinc anys, amb la seva bata de quadres verds, els seus rínxols i les seves manetes plenes de plastilina, ha donat una autèntica lliçó de saviesa a la Núria de gairebé vint-i-un, que anava pel carrer i s'ha trobat La Senyoreta.
La Senyoreta és una persona meravellosa. No només perquè em va suportar des dels tres fins els sis anys i em va ensenyar les habilitats més importants de la meva vida (llegir, escriure, i agafar-me la màniga de sota abans de posar-me l'abric, perquè no se m'arremangui), sinó també perquè té uns ulls dolços i una veu serena, sap fer una lletra lligada de manual de cal·ligrafia i estimava de veritat la seva feina i tots i cadascun dels seus petits estudiants. Per això se li ha il·luminat la cara quan m'ha reconegut (jo que patia per si no es recordava de mi en saludar-la...), i m'ha fet una abraçada que, tot i que està jubilada, m'ha semblat que encara feia aquella olor tan escolar de punta de llapis, fulles seques i Plastidecors.
- Núria, bonica! Com estàs? - sempre ens deia bonics i boniques.
Li he explicat per sobre la meva vida, li he preguntat per la seva i li he expressat la il·lusió que em feia que encara es recordés de mi. I aleshores m'ha regalat una petita història:
- Que si me'n recordo, de tu? Però si una vegada vas fer una cosa que no oblidaré mai de la vida! Recordes que teníem aquella televisió de cartró, i que de tant en tant us hi havíeu de posar a dins i explicar alguna cosa als companys per perdre la vergonya, no? Doncs a tu una vegada et va tocar parlar sobre les formes geomètriques. Recordo que et vas enfadar per què no era el teu tema preferit, precisament.
- Segueix sense ser-ho.
- Em sembla que volies parlar d'animals, o del jardí de la teva àvia, no me'n recordo exactament... I de cop, mentre t'estaves queixant, devies tenir una idea, perquè vas somriure així - ha escenificat a la perfecció un somriure de nena que ha tingut una idea perillosa - i et vas ficar dins la televisió, i no vas dir res més fins que tothom va estar callat i mirant-te.
- Ui. Vés a saber què devia dir...
- I jo recordo que et vaig preguntar si ja estaves preparada, i només em vas mirar així - ha aixecat la barbeta com una nena ofesa -. I és que eres més punyetera, quan volies... I quan per fi tots els altres nens van estar ben callats i tenies l'atenció de tota la classe, vas dir: "Les formes geomètriques" - havíem d'anunciar el títol abans de fer el discurs -, així, tota seriosa. I després vas dir exactament això: "Les rodones m'agraden perquè els plats on menjo són rodons. Els quadrats m'agraden perquè els contes són quadrats. I els triangles m'agraden perquè el Papa em fa un triangle amb els llençols quan he d'anar a dormir. I per això són coses importants."
En aquell moment, m'ha vingut una multitud de records al cap. El meu plat amb l'osset. El meu conte preferit, de trens. I sí, el triangle, que a l'hora de ficar-me al llit era tan imprescindible com el cocodril Milú o el petó de bona nit.
- I mira que hi han passat nens i nenes, per aquella televisió, la "tele", que en dèieu vosaltres... Però de debò que aquell discurs teu no l'oblidaré mai. Mai!
Jo sí que me n'havia oblidat... Segurament, perquè estava massa ocupada intentant domesticar conceptes recargolats, escalant muntanyes intel·lectuals i barallant-me amb idees enrevessades, buscant la saviesa i la poesia enmig de bardisses embullades i punxegudes. Espero que Peter Pan no m'hagi estat vigilant gaire, darrerament.
