Faust?

Aquesta nit s'ha gestat una situació extraordinària al Reialme dels Somnis... Aquesta nit he tingut una conversa amb el Diable!

Satanael té una veu estudiadament irresistible, i no expressa cap de les seves emocions reals. El seu parlar té tocs de l'Ennui romàntic, i aconsegueix barrejar admirablement distanciament i seducció... és suau, distingit, ben modulat i mordaç; però també és una pura impostura, i ho sé perfectament. I ell sap que jo ho sé, i jo sé que ell sap que jo ho sé, etc, però tots dos hauríem preferit morir abans que exposar tot això a la llum crua de les paraules. Hem parlat del Sud dels Estats Units (el va crear en un moment d'avorriment) i d'altres coses sense importància, perquè la sinceritat ens era impossible: a ell, per Naturalesa, i a mi, potser també. I per orgull, suposo... i perquè prefereixo conservar l'ànima, si puc escollir.

Si haguéssim volgut o pogut ens hauríem dit moltes coses, però ni el Diable ni jo sabem ser sincers del tot, ni tan sols en somnis. I parlar de veritat és desembolicar regals que ja sabem què són, i que de fet no necessitem. Embolicats són més bonics, i permeten conservar la falsa incògnita... I què seria de la vida sense l'esgrima verbal? No sé si cal més valor per ser un D'Artagnan de les paraules que un exhibicionista anímic, però sí que sé que és infinitament més interessant. I també fa més mal...

Ha estat un somni increïble. De veritat. Fascinant, sorprenent, significatiu, magnífic: cap adjectiu li fa justícia. Ha estat un somni digne de Goethe!