Era un respectabilíssim cavaller. Sempre portava els colls ben midonats, era amable amb els nens petits i no coneixia les males maneres. Les seves opinions sempre eren prou neutrals i prou sensates, no li agradava discutir i als restaurants sempre deixava unes propines prou substancioses com perquè els cambrers no el titllessin de garrepa.
En el terreny personal, s'emocionava amb la bona música, i estava al dia de les últimes estrenes teatrals. Sabia diferenciar un Cabernet Sauvignon d'un vi de taula, i havia passejat pels millors museus d'art d'Europa. Però els seus gustos artístics es decantaven sobretot cap a la literatura. Estava familiaritzat amb els clàssics, podia recitar poesia durant hores i tenia un criteri excel·lent. Moltes vegades havia confessat ser un gran amant dels millors escriptors.
Pel que fa a ells, els escriptors, reconeixien sense problemes el seu bon gust. Però la majoria opinava que la part de "gran amant" s'hauria pogut millorar.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Atureu-lo! Atureu-lo!
La noia perseguia el lladre que acabava de robar-li la bossa i cridava amb totes les seves forces, però amb aquella pluja, al carrer hi havia poca gent, i tots estaven massa concentrats en els seus paraigües com per fer cas a aquella noia que no en tenia i que corria, probablement a buscar un portal o un balcó. El so del xàfec i els sorolls urbans esmorteïen els seus crits, i la correguda feia que comencés a faltar-li l'alè.
- Dóna'm el llibre! Queda't la bossa, la cartera, però do'm el llibre! Siusplau!
En sentir això, l'individu es va girar una mil·lèsima de segon. La noia s'havia aturat agafant-se el costat, i panteixava, amb la cara tota vermella. Ell, en canvi, estava en més bona forma. Al carrer només hi havia un vell amb un paraigües atrotinat. La bossa ja era seva, i la noia no podia més. I què collons, era guapa, i ell no en faria res, d'un llibrot.
Així que, sentint-se íntimament orgullós del seu gest pel·liculer, va ficar la mà dins la bossa, en va treure un totxo impressionant i, amb un gest del braç, el va llençar enrere. Aleshores va redoblar la velocitat, va girar una cantonada i es va perdre entre els carrerons.
La noia es va abraonar sobre el llibre com si li anés la vida, esbufegant d'alleujament, i quan va aixecar la vista, es va trobar amb la mirada brillant i una mica llagrimosa del vell, que ho havia vist tot. Tenia les espatlles caigudes, i un rostre arrugat i amable, i semblava estranyament emocionat. Va decantar lleugerament el cap, va llegir el títol del llibre i va dir tímidament:
- "Crim i càstig", eh? Dostoievski.
La noia se'l va mirar amb fàstic. Primer un imbècil li robava la bossa i ara aquell tarat li deia coses rares. Aquella tarda tot li passava a ella. Va obrir el llibre bruscament, amb les seves ungles llargues i brillants de purpurina, i d'entre les seves pàgines en va treure el sobre amb la paga de tot el mes. Va adreçar una última mirada desdenyosa al vell, va llençar el llibre al terra amb un gest de menyspreu i se'n va anar corrents, furgant-se l'escot per guardar-hi el sobre.
L'home encara va quedar-se una estona al carrer, contemplant tristament com la pluja anava mullant el paper i convertia una de les seves novel·les preferides en una massa xopa i informe. De sobte, es sentia vell.
