El Llop devora llibres

El Llop és el llop de la Caputxeta vermella, de les set cabretes, dels tres porquets, d'en Pere i el llop... Així que he considerat que, després de sembrar tant el terror, es mereixia unes bones vacances. Aquí el tenim a la platja, prenent el sol i rellegint el seu vell exemplar de "Contes dels germans Grimm".

Pel que fa a mi, ara mateix he acabat "La porta estreta" d'André Gide. Aquesta porta és l'autorrealització, i és estreta perquè les persones només podem entrar-hi d'una en una. Aquest és el nostre gran drama, o la nostra gran sort...

No havia llegit mai la novel·la, però parla de coses que ja coneixia, d'una manera totalment nova. Això significa que és genial, evidentment. Com va dir el mateix Gide, "Totes les coses ja han estat dites, però com que ningú no escolta cal començar de nou".

Ell va fer-ho, i se'n va sortir tan extraordinàriament bé que ja tinc el seu diari i dues novel·les més a la tauleta de nit. També hi tinc la Sylvia Plath i la seva campana de vidre, però em temo que s'haurà d'esperar. Estic impacient per escoltar com Gide diu coses que ja m'han dit abans!

Podeu pensar que tot això ja no té res a veure amb el Llop, ni amb els contes on surt... Us equivoqueu, és clar! Que potser no estàveu escoltant? "Totes les coses ja han estat dites, però com que ningú no escolta cal començar de nou".

A veure si la propera vegada us hi fixeu una mica més, i aconseguiu escoltar prou atentament com per sentir entre les pàgines d'un llibre l'alè que surt d'un musell pelut, o el refrec d'una cua esborrifada contra el sotabosc. Al cap i a la fi, "la literatura es va inventar el dia que un pastor va baixar corrent de la muntanya cridant que un llop fictici el perseguia".

Així doncs, Gide i jo, i la part de jo que és gràcies a Gide (i totes les altres), avui ens inclinem davant del Llop. Perquè sense ell no hi hauria ni Gide, ni jo, ni la part de jo que és gràcies a Gide, ni la part de jo que és gràcies al Llop.

Gràcies, Llop. Ara gaudeix tranquil·lament de les teves vacances! Els teus incomptables deixebles ja s'encarreguen de tot...

Contes reals i vides de fades I

Hi havia una vegada una Metàfora que va conèixer una Vida. La Vida i la Metàfora es van enamorar i es van estimar molt: tant, tant i tant, que van tenir una filla. Li van posar Rondalla, i mai més no hi ha tornat a haver una família més unida que aquella.

Aquest matí he explicat unes quantes històries, la qual cosa és el mateix que dir que he tingut el poder més absolut que existeix. He sostingut móns a les mans i els he desfet amb un sospir per tornar-los a crear petant de dits, he filat destins i he donat vida, he vençut la mort, l'espai i el temps, he creat i destruit i jugat i he estat totpoderosa...

... així que us demano disculpes si aquesta tarda trobeu que tinc la hibris una mica accentuada. Costa recuperar-se d'haver estat Déu, sabeu?