dissabte, 31 de juliol del 2010

Entrevista a Nesmond Llorris

Nesmond Llorris és un prestigiós antropòleg pràcticament autodidacte, la passió principal del qual és l'estudi de l'ésser humà i tota la seva diversitat de formes, manifestacions i derivats. La seva obra, internacionalment reconeguda, es caracteritza per ser fruit d'una observació minuciosa, obtinguda mitjançant la combinació d'un acurat treball de camp i una vasta aproximació teòrica (literària, en la major part dels casos). Avui, Nesmond Llorris ens explica en exclusiva la seva última experiència, que va concloure ahir mateix:

 P: - El seu últim treball de camp ha consistit en integrar-se a l'hàbitat natural d'una futura persona, aprofitant l'absència dels seus progenitors. Digui'm, quin objectiu perseguia?

R: - Satisfer el meu interès científic, evidentment. Volia estudiar de prop el naixement d'aquelles qualitats que fan tan apassionants els membres adults de l'espècie homo sapiens sapiens, i per això em calia escollir-ne un exemplar que encara no en posseís cap. Em refereixo, naturalment, a qualitats com una mínima capacitat de coherència, una conversa interessant, un enteniment força desenvolupat...

P: - Però corren rumors sobre el vostre enriquiment sobtat...

R: - En sóc conscient, però l'únic enriquiment que perseguia era l'intel•lectual. Els motius econòmics no hi van tenir res a veure, cregui'm... És cert que hi he guanyat diners, però això va ser una feliç casualitat!

P: - Ha quedat satisfet amb l'experiència?

R: (riu) - Bé, estic sobretot satisfet que ja s'hagi acabat! L'antropologia és la meva passió, però hi ha límits als quals cap científic no vol arribar... Moltes privacions, moltes experiències doloroses i traumàtiques... Ara necessito descansar una temporada i centrar-me més en la meva autèntica vocació, els humans dels divuit als vint-i-cinc anys d'edat.

P: - De veritat ha estat tan dur?

R: - Comprenc que vist exteriorment pugui suscitar escepticisme, però ha de pensar que es tractava d'un exemplar de tres anys, amb un caràcter particularment difícil, que he estudiat vuit hores diàries durant un mes. Sobrevisqui a l'experiència de mirar tres episodis seguits dels Teletubbies, després de jugar a Barbies tot un matí, i llavors faci'm un altre cop aquesta pregunta, si us plau! Tot i així, reconec que el treball ha tingut la seva part positiva.

P: - Per exemple?

R: - Doncs... la compensació econòmica és un factor que hi ha ajudat, encara que reconèixer-ho pugui escandalitzar la resta de la comunitat científica. També he descobert coses de mi mateix que no sabia, com la meva capacitat de paciència, i he gaudit de moments puntuals com anar al parc, fer plastilina, pintar amb els dits... Però, sobretot, m'ha portat a apreciar encara més l'espècie humana en general i la meva línia d'especialització en particular.

P: - Així doncs, repetiria, malgrat tot?

R: (Nesmond Llorris vacil•la, no sap què contestar. La seva mirada encara mostra restes de l'esgotament nerviós que només Hannah Montana pot produir en una persona tan equilibrada, però es dirigeix a una mostra d'art rupestre que té sobre l'escriptori i la contempla apreciativament) - ... Bé... potser alguna vegada tornaré a fer de cangur, si la Rita m'ho demana amb la paraula màgica i promet ser una nena maca!




"- Era avorrit?
- Sí.
- Has tingut moltes malaties?
- Sí.
- Has portat notes sense solta ni volta, i t'has oblidat de fer les preguntes importants?
- Sí.
- Quan hi tornes?"

L'antropòleg innocent - Nigel Barley

dimecres, 28 de juliol del 2010

Faust?

Aquesta nit s'ha gestat una situació extraordinària al Reialme dels Somnis... Aquesta nit he tingut una conversa amb el Diable!

Satanael té una veu estudiadament irresistible, i no expressa cap de les seves emocions reals. El seu parlar té tocs de l'Ennui romàntic, i aconsegueix barrejar admirablement distanciament i seducció... és suau, distingit, ben modulat i mordaç; però també és una pura impostura, i ho sé perfectament. I ell sap que jo ho sé, i jo sé que ell sap que jo ho sé, etc, però tots dos hauríem preferit morir abans que exposar tot això a la llum crua de les paraules. Hem parlat del Sud dels Estats Units (el va crear en un moment d'avorriment) i d'altres coses sense importància, perquè la sinceritat ens era impossible: a ell, per Naturalesa, i a mi, potser també. I per orgull, suposo... i perquè prefereixo conservar l'ànima, si puc escollir.

Si haguéssim volgut o pogut ens hauríem dit moltes coses, però ni el Diable ni jo sabem ser sincers del tot, ni tan sols en somnis. I parlar de veritat és desembolicar regals que ja sabem què són, i que de fet no necessitem. Embolicats són més bonics, i permeten conservar la falsa incògnita... I què seria de la vida sense l'esgrima verbal? No sé si cal més valor per ser un D'Artagnan de les paraules que un exhibicionista anímic, però sí que sé que és infinitament més interessant. I també fa més mal...

Ha estat un somni increïble. De veritat. Fascinant, sorprenent, significatiu, magnífic: cap adjectiu li fa justícia. Ha estat un somni digne de Goethe!