dimarts, 1 de febrer del 2011

De profundis

París, 29 de gener de 2011

Dear Oscar,

Em sap greu que, al final, la lluita la guanyés el paper de la paret. Jo havia apostat per tu, saps? És clar que hi havia molts factors handicapants que jugaven en contra teva - la teva intel·ligència, la teva sensibilitat, el teu geni - ...

Però és una llàstima que no siguis aquí. T'has perdut algunes coses que t'haurien encantat, com el jazz o els feliços anys vint. I t'hauries divertit molt amb el segle XXI, i les persones brillants que el viuen, i veient tot el pintallavis de la teva tomba (em temo que la majoria és de dones, dear Oscar). Com que ja no hi ets, ara l'estrella dels salons és un aparell que es diu televisió, i que intenta substituir-te: serveix per mostrar l'estupidesa de la resta de la gent, com feies tu. Però no és el mateix de cap manera...

I és que tu ets insubstituïble. Ara hi ha noms que tampoc no estan malament, com Kevin Usmail Evelindo Sócrates de todos los santos, però mai més no tornarà a haver-hi un Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde...

El món et troba a faltar, dear Oscar. Que hi hagi tanta estupidesa i que no hi hagi ningú com tu que l'aprofiti és un enorme malbaratament de recursos. I jo també et trobo a faltar. De vegades tinc uns problemes terribles per combinar la capa, i no puc demanar consell a ningú.

Algun dia t'explicaré per què et considero amic meu, però encara no he aconseguit expressar-ho com si fos una cosa poc seriosa. I així tinc una excusa més per seguir aprenent de tu.

Abans d'acomiadar-me, segurament t'agradarà saber que continues essent escandalós, excepcional, provocador i, en una paraula, immortal, dear Dorian! I que els teus epigrames són especialment útils a l'hora d'insultar amb elegància.

Amb amor, admiració i enyorança,

- Núria -