Gràcies!

Ahir encara no tenia ganes de fer res, però si hagués tingut ganes d'alguna cosa, hauria volgut escopir gargalls amargants a la closca pelada dels cretins. Blasfemar, renegar, blastomar. Beure whisky i tornar-me desagradable. Ser capaç d'elaborar els insults corrosius de Schopenhauer. Cultivar males herbes. Deixar-me créixer les ungles i començar una col·lecció de nines de porcellana. Anar a una ferreteria i comprar el paper de vidre de gra més gruixut. M'hauria vingut de gust que em vinguessin de gust aquest tipus de coses, però això era ahir.

Després de penjar el telèfon, ja era avui, i avui tot té un caire diferent...

Torno a pensar que el món és un lloc on els desconeguts em poden somriure sense motiu, on no cal prendre-s'ho tot seriosament i on tots els pensaments, per vells que siguin, poden reinventar-se. La calor ja no asfixia, sinó que embolcalla, em fa més il·lusió renéixer que jubilar-me i potser, en el fons, el cinisme no era una opció tan encertada. I ara tinc ganes de fer moltes coses, i he recuperat la capacitat de pensar "I si...?", i res no em sembla tan greu que no pugui arreglar-se. I aviat partiré cap a terres inconegudes i destins exòtics!

Alhora que passava tot això, ha començat l'estiu. Per fi.