dissabte, 9 d’octubre del 2010

Tants caps, tants barrets

Tants caps, tants barrets... O així hauria de ser, en un món perfecte. Desgraciadament, l'elegància dels segles passats s'està perdent a marxes forçades (mai no ha acabat de sobreposar-se a la invenció de l'esquijama), i qui surt a l'espai públic s'ha d'enfrontar a una dolorosa visió que hauria fet desmaiar la meitat dels victorians (cosa tampoc gaire difícil, d'altra banda): un mar de testes descapellades, mancades del conhort i del caliu que només un barret fidel pot proporcionar! Arreu persones preocupades, compungides, consternades, espantades, víctimes del temor constant i inexpressat que el cel els caigui al damunt dels caps privats de protecció! No saben que un bon barret els protegiria de l'horror vacui... No saben que una adequada escalfor capilar ajudaria les idees a incubar-se i els pensaments a proliferar...

Per tot això (i perquè tinc temps lliure), vull alçar la meva veu en defensa d'aquest noble complement, reivindicant l'innegable paper de boines, xisteres, bombins, salacots, caputxes, barretines, gorres, tricorns, pameles, clacs, mitres i corones en la història de la humanitat!

I és que parlar de barrets significa parlar de reis. Emperadors. Generals. Winston Churchill. Napoleó. El Minister of Silly Walks. El "Che" Guevara. De Magritte. De Picasso. De Van Gogh. De Dürer. Significa parlar de Charles Chaplin. John Wayne. Audrey Hepburn. I, és clar, en literatura remet a bruixes, gnoms, mags i follets, a André Gide, a "La insuportable lleugeresa de l'ésser", a Oscar Wilde, a Gianni Rodari i al dia que van ploure barrets sobre Milà, a Terry Prattchett, a Alícia al país de les meravelles, a Josep Pla i, naturalment, a la inoblidable descripció que ens ofereix Flaubert del caràcter de Charles Bovary, a partir d'analitzar minuciosament la seva gorra de pell:

"un d'aquells objectes desgraciats la muda lletjor dels quals té profunditats d'expressió com el rostre d'un imbècil. Era ovoide i inflada amb balenes, i començava amb tres botifarrons circulars; després, separats per una franja roja, s'alternaven rombes de vellut i de pell de conill; després venia una mena de sac que s'acabava en un polígon acartonat, cobert de complicada passamaneria, del qual penjava, a la punta d'un cordó massa prim, una creueta de fil d'or, a manera de borla. Era nova; la visera brillava."

És evident que els barrets comparteixen un vincle estret amb l'art i la distinció... Tan estret, que jo diria que no pot ser casual. Un barret ben escollit pot transformar qualsevol persona mediocre en algú còmic, distingit, il·lustre, original, desconcertant o aterridor, i sempre (especialment si aquesta persona sóc jo), en algú més feliç. És una hipòtesi encara pendent de l'estudi intensiu que innegablement mereix (i que reservo per la meva tesi doctoral), però de moment, no aconsegueixo pensar en cap persona infeliç, desequilibrada o suïcida que fes servir barret habitualment... Això tampoc no pot ser casual. Reflexionem-hi, doncs, abans d'exposar les nostres testes insensates a la intempèrie i a les inclemències atmosfèriques!

Apadrina un barret i fes-ne el teu amic fidel. Ell no et fallarà mai, cobrirà el teu front com un soldat coratjós i et farà més bona persona. No li fallis tu tampoc: no permetis que una peça tan admirable caigui en l'oblit, i treu-te el barret davant tots els seus defensors exclamant fermament i sonora: "chapeau"!